Ésser o no ésser

“To be or not to be”: heus ací el soliloqui de l’obra teatral “Hamlet”, d´en William Shakespeare. Qui ens havia de dir -quatre segles més tard- que aquesta sentència tan encertada la capgiraria el gran Mario Benedetti?... Tot i que en un sentit prou diferent i, fins i tot, més profund. Exactament deia “s’és o no s’és. No importa el dia”. De fet, molts dilemes esdevenen una pura qüestió d’enfocament.

En el punt concret de la pandèmia que ens neguiteja i remou fa poc més de mig any, podem establir fàcilment un llistat de polítics bocamolls per tot arreu. Farien bé d’aprofundir en el nucli d’una i altra frase. Potser els hi hauria de caure la cara de vergonya.

Què pinta, però, en Mario en aquest sarau? Ni més ni menys que, el dia 14 de setembre s’acompleix el centenari del seu naixement. Data que no puc pas passar per alt. Menys encara, tenint en compte que estic enamorat del seu estil, els seus microcontes i el seu tarannà. Malgrat que tanco l’article al punt de tancar al dia, també val.

Gairebé em ve com anell al dit un altre pensament seu, molt ajustat a l’època tèrbola que ens toca viure: “la incertesa és una margarida amb uns pètals que mai no s’acaben d’esfullar”. La qual cosa ens convida a tibar d’esperança i a confiar en la classe científica. És més que evident que la política fa massa setmanes que ens ha decebut.

No es tracta d’ésser negatiu. “Un pessimista només és un optimista ben informat”: una altra dita d’en Benedetti, que ho torna a “clavar”. Acostumat com estava a criticar dirigents sud-americans, sens dubte, en castellà, sona millor: “la cosa no es poder sino joder”… Al llarg d’aquests darrers mesos, molta gent ha tingut dret a avorrir-se amb gran part de decisions preses pels de dalt…, sense cap ni peus.

Al llarg dels darrers articles, sovint he tibat de pensaments filosòfics. Avui em permeto ampliar el ventall analític amb criteris d’aquest gran escriptor uruguaià. No malbarata una sola paraula de més, com sol fer bona part dels polítics, amb una xerrameca buida i inconsistent. Per contra, ell diu que “no cal prometre res perquè les promeses esdevenen lligams horribles. I, en el fons, quan un se sent amarrat, fa per alliberar-se i això és fatal”.

Quedo embadalit llegint noves obres seves. Té un perfil melós, que t’amara el cor i l’ànima. Al bell mig de la por i el neguit que ens ha dut la COVID19, sentir-li a dir que “després de tot, la mort tan sols és un símptoma de vida” dóna molt a reflexionar. Com quan afegeix allò del “tinc la sensació horrible que passa el temps, no fent res i res no em commou fins a l’arrel”… Aquest malson col·lectiu ens obliga -sí o sí- a fer una analítica seriosa, assenyada i profunda. Començant òbviament per tots aquells que tenen -a les seves mans- la presa de les grans decisions. Al cap i a la fi, la inacció o la pròpia tria de mesures esgarriades se’ls ha de girar en contra tard o d’hora. Arribarà el moment de passar comptes i, si la judicatura ha de prendre mesures, se l’ha de deixar fer lliurement, sense cap tipus de traves.

Sempre és millor prevenir que no pas curar. Dit altrament, “demanar perdó és humiliant i no arranja res. La solució no passa per ací sinó per evitar els esclats que fan obligatòries les excuses”. Certament el gruix d’errades governamentals -tant a nivell central com de cadascuna de les disset autonomies- esparvera… Mentrestant, la xifra de gent que ha perdut la vida fa mal d’ulls.  

Convido els lectors a endinsar-se dins la dinàmica del relat breu. Tots som escriptors en potència. El cabal de la pròpia experiència personal el podem abocar en esquemes senzills i curts. Amarats de vivències personals… Més d’un de nosaltres se sorprendrà favorablement de les seves possibilitats. Més sovint del que un imagina, val al pena plantar la caixa de la TV i submergir-se en la piscina de l’escriptura. Guanyarem molta vida interior i projectarem el nostre ésser en el més enllà. Sens dubte.

Gran Mario! Gràcies per formar part de la meva vida!