Economia post-covid al voltant de l'economia local

Començo aquest article no sense abans tenir un pensament de consol per a aquells que ja no estan amb nosaltres, o que han sofert ja en aquesta pandèmia. I això ho faig reflexionant en el futur que hem de pensar que sempre existirà, dependrà de nosaltres mateixos, i que un dia,  tard o d’hora veurem imaginar que tot  finalment s'ha acabat.

No obstant  de tot això, vull ser optimista, tot i que les meves converses amb alguns col·legues de bufets jurídics importants de Barcelona m'expressen la seva preocupació del que es preveu que pugui passar en els següents mesos, i per tant no em conviden a pensar que en el curt termini les coses vagin a solucionar-se econòmicament. Tenim per davant una caiguda d'aproximadament un 12% PIB al 2020 (respecte 8,6% de la crisi 2008-2014) amb una forta afectació al sector HORECA e indirectes (cellers, ramaderia….etc). Així mateix la COVID ha accelerat la crisi del sector automobilístic, a causa de l'excessiva oferta de la competència mundial i al missatge polític sobre la demanda :en el 2030 el teu cotxe i la teva moto l'hauràs de llançar o seràs un Terrorista mediambiental al pas que anem, recordant que Espanya és un dels principals productors d'Europa i del món fabricant de vehicles i components .

Amb tot això, naturalment el forat del dèficit de l'Estat, no corregit en l'anterior crisi, i que enguany s'acostarà al 12% ens posarà en un deute de Sector Públic en barems pròxims al 120% del PIB totalment insostenible. La gran idea del nostre govern és fer recaure la càrrega fiscal de la recuperació en les empreses i en els grans patrimonis (20.000 persones). Sincerament com a expert ho veig una gran equivocació, crec que la manera seria justament el camí contrari : baixar el tipus impositiu en societats  10%-12% (sempre que es quedin els diners al país i l'empresa els inverteixi per generar capacitat de negoci), d’aquesta manera generar més competitivitat internacional, inversió, i naturalment, com a fi últim més ocupació, per a poder finançar-ho naturalment  hauríem de pujar el IVA temporalment en tots els trams en 1-2 punts.

La rigidesa del nostre sistema laboral (vegeu per l'Ex. la retroactivitat en la negociació convenis col·lectius on els sindicats prefereixen aplicar textos sectorials de fa 25 anys en un món empresarial, econòmic i laboral diferent abans que negociar un nou conveni amb necessitats del S.XXI) així mateix, l'alt grau d'inseguretat jurídica en temes fiscals i el maremàgnum normatiu de totes les Administracions implicades fa difícilment el nostre país atractiu per a la inversió estrangera.

Si és cert,  ens dirigim a una economia més robotitzada, menys intensiva en mà d'obra i més especialitzada/professional en una digitalització i aplicació de les tecnologies de l'anomenada quarta revolució industrial. El comerç, com podem veure en la nostra pròpia ciutat, o es renova i s'especialitza en altres canals de venda o no va poder subsistir amb les càrregues fiscals i de costos actuals (per cert impressionants els imports de la taxa Brossa industrial 2020 en la nostra ciutat, cuideu no han tingut en compte l’impacte de la COVID). De tot això, jo que em considero molt localista crec que hem d'aprofitar i reconsiderar on volem anar, i com volem anar. En la CEE es va acordar que el repartiment del pressupost CEE COVID que per a Espanya serà de 140.000 mill d'euros (que si el comparen amb la pèrdua del PIB en euros ja intuïm el drama, facin comptes, jo no hagués aplaudit a l’entrada de la Moncloa), però sobretot espero que no s'acabin fent de nou voreres als ajuntaments comprades a l'Índia (com el famós pla Zapatero, s'acorden). Encara que crec ja hem començat malament quan per la subvenció del pla PIVE  2020 dels vehicles ecològics nous  no exigim que siguin fabricats a la  CEE. Crec que cal començar també a valorar lemes com a “CEE first “ o perquè no “VNG First”. El que ningú ens diu és que la pressió fiscal ja no pot ser més alta i comença a ser insostenible i causa possible que es comencin a veure deslocalitzacions importants (que crec ja s'estan produint),  també que l'impost als rics en xifres és un tema simbòlic de cara a la galeria, que no té cap pes per solucionar el forat de dèficit real que tenim.

Tot això m'obliga a sol·licitar reformes de gran importància del nostre estat benestar per a disminuir la despesa, ja és impossible mantenir-lo tal com el tenim configurat, aquí a Catalunya mantenim 6 nivells administratius (Estat, Generalitat, Diputació, Consell comarcal, Vegueria i Ajuntament) polítics, xiringuitos triplicats, funcionaris a casa treballant, amiguets varis Senats i prebendes, etc. Suïssa té una de les majors rendes per càpita d'Europa i solament té 3 nivells administratius i tenen prohibit generar dèficit (1,40% PIB 2018), recordeu que aquí tenim 5007 municipis amb menys de 1000 habitants amb serveis totalment ineficients. També, que tinguem un Estatut dels treballadors de l'època postfranquista (1980) ens ha de fer reflexionar, i que una inspecció tributària es focalitzi en si el cotxe i les seves despeses del professional són deduïbles o no, i no en les veritables bosses de frau Tributari (entramats fiscals internacionals), no convida a l'optimisme.

Ens enfrontem a reptes molt importants els propers 15 anys (sostenibilitat pensions, demografia , revolució industrial digital, etc..) i tot pinta que canviarà molt i molt ràpidament,  però  les crisis generen noves oportunitats (com s'ha demostrat al llarg d'història, vegeu Irlanda 2008-2014), també cal pensar que rescatem (i qui rescatem), tot el que caigui amb l’àmbit de l’'empresa trigarà altres 10 anys en poder reconstruir-se, zombificar l'economia de sectors poc productius i de baix valor afegit tampoc és la solució. Ens queda un any per davant que segur que serà difícil però a la seva vegada interessant, cal intentar sobreviure i arribar al 31/12/2021 tots junts com sigui (empresa i treballadors) donant-nos suport entre nosaltres, confiant a sortir nosaltres mateixos i tenint un esperit crític amb els nostres polítics :  reformar les voreres dels pobles i subvencionar cotxes elèctrics de l'Extrem Orient no és la solució, s’ha de fomentar la cultura de l’esforç  i de l’excel·lència per en contra de la cultura del subsidi i  la subvenció, cal aprofitar aquests 140.000€ per a reformar-nos  i agafar-nos al carro de la nova 4a revolució industrial,  que el món local pugui reinventar-se i tornar a tenir el seu protagonisme: NECESSITEM REFORMES JA.

Miguel A. Gargallo
Economista Assessor Fiscal
www.grupgestiofiscal.com