Tros de quoniam

El president Quim Torra ha perdut el nord, si és que algun cop l’ha tingut. Que, aquest proppassat diumenge, hagi insultat el seu homònim espanyol amb la dita del meu títol ho trobo fora de lloc. Acaba de demostrar el seu cinisme i una profunda mala educació. També deixa la ciutadania catalana en molt mal lloc. Així no ens representa ni fa palès el famós seny del que presumim al principat.

Primer de tot, fins i tot aconsellaria en Pedro Sánchez que el dugués a tribunals. Per un delicte d’odi, menyspreu i manca d’un mínim ètic. Li estaria prou bé que li caigués un bon càstig, a banda d’assumir les costes del judici. Què s’ha cregut ? Malgrat haver-hi un munt de coses del govern espanyol que no m’agraden, entenc que cal primar el respecte, les formes i el que els francesos en diuen el “savoir faire”.

Des que accedí al càrrec -fa poc més de dos anys- el seu mandat s’ha distingit per una bel·ligerància habitual i una col·lecció eterna de nyaps. Dubto que fos capaç de dir-nos una sola fita dels seus objectius inicials que hagi arribat a bon port. A més, si el 29 de gener d’enguany ja va anunciar que la legislatura estava exhaurida, què espera? L’excusa de la pandèmia no l’habilita per a ajornar la convocatòria d’uns nous comicis. Els necessitem com l’aire que es respira. De fet, un parell d’altres territoris històrics de l’anomenada “pell de brau” (Galícia i Euskadi) ho van fer a mitjans de juliol. Que no pretengui convèncer-nos que, ací, hem sortit per un altre forat.

Viure constantment penjats d’un filferro equival a fer equilibris que no menen enlloc el país ni garanteixen benefici. Acceptant que pot tenir bona dosi de raó en la judicialització de la política, tampoc ell no ens demostra gaire altura de mires per agilitar la legislatura. Podria haver emprat una altra mena de “sortida” més airosa que pixar fora de test.

Citant l’adagi de l’ “arbre mort, tothom l’estella”, li etzibaria un munt de retrets. Estant políticament acabat i fregant la inhabilitació, crec que s’escau un mínim de perspectiva. Per contra, si fa per atiar el foc, li apliquen la dita de “l’anar per llana i obtenir cisalla”. De fet, “el ruc del traginer sempre va davant” i, ben sovint, cal fer cas d’una sentència lapidària d’en Beethoven: “val més no trencar el silenci si no és per a millorar-lo”. Dit altrament, queda ben retratat. Amb el greuge afegit que acreix l’aversió que ens té la resta d’Espanya.

“Després de les rialles, venen les ploralles”. Tard o d’hora, li “facturaran” aquesta excentricitat i la seva desmesurada ridiculesa. La pega rau en que, de retruc, qui es menjarà el marró serà el català normal i corrent. Amb això no vull pas dir que prenc partit per l’estil i el perfil emprat per La Moncloa, ni de bon tros. Penso que “de moliner mudaràs i, de lladre, no t’escaparàs”… El seu equivalent ve a ésser allò de “los mismos perros con diferentes collares”. O bé, “tanto monta, monta tanto”. Més clar, l´aigua!

En una cosa són clònics els governs d’en Sánchez i en Torra: ambdós estan dividits…amb els seus respectius socis de coalició. Per ací, en Torra podria haver trobat el filó d’un viarany útil i efectiu a l’hora de desempallegar-se de “l’encefalograma pla” que reflecteix el principat de fa massa temps. No essent així, l’engatussaran amb la promesa d’una reforma de la llei per alleugerir la “pena” dels presos, minvant l´efecte o sentència de la sedició. Tal com si li diguessin “menja, menja gat, sardina…, que ja cagaràs l’espina”.

Ara, però, ja ha fet tard. El seu orgull l’impedeix penedir-se del disbarat que va dir. Sortirà per la porta del darrere. La seva foragitació política està més que cantada. “De fora vindrà qui de casa ens traurà”… En el seu cas, tanmateix, li tocarà empassar-se el nucli d’un altre adagi: “entre tots la van matar i ella sola es va morir”. Malgrat, això sí que -un cop fet fora- se la mamarà molt dolça. No endebades li quedarà una remuneració més que sucosa. La resta del país haurà de continuar “gruant” al bell mig d’una vall de llàgrimes.

D’acord amb tot plegat, sembla prou evident que l’ha esgarriat. Al conjunt de mortals, ens pertoca posar-nos les mans al cap. Què hi farem! Dissortadament,al cap i a la fi ens restarà un darrer consol: deixar anar l’expressió “el Déu que els ha parit !” Tant l’un com l’altre.