Boris Vian. 100 anys

El 1984 va ser l’any Orwel, l’inventor del “Gran hermano”. (Tot i que mols es pensin què va ser Telecinco qui el va inventar). Llavors jo feia un programa a Antena3 Ràdio, La Coctelera, un magazine “modernillo” en què entrevistava la modernitat del país i part de l’estranger. Molts d’ells i elles tot just començaven. Com era el cas de La Unión. La Unión van presentar el seu primer disc, -Lobo hombre en París-,  al programa. I va ser llavors quan vaig conèixer Boris Vian. Jo, i molta més gent, encara que no ho sabessin, perquè Lobo hombre en París està basat en un conte que Vian va escriure el 1947 (Le loup garou). Però a més, en aquest primer àlbum del grup, titulat Mil siluetes, hi ha una altre cançó inspirada en altre relat seu  La niebla. Els components del grup eren fans “incondicionals” de Vian i em van il·lustrar.    

En aquella època tenia una amiga al departament de promoció de l’Editorial Bruguera, la Maria, que cada cop que hi anava m’obria de bat a bat uns quants armaris i em deia –Agafa tot el que vulguis!– I allà estaven els llibres de Vian!, sinó tots, gairebé tots. Un autèntic tresor.

Però deixem a banda la meva vida (que no crec que l’interessi a ningú) i parlem del que interessa realment.

Si a Proust, en el seu moment, el van acusar de fer servir el llenguatge de les minyones, no és d’estranyar que la crítica esmaixés “sistemàticament” a Vian.

Boris Vian, del què enguany commemorem el seu centenari, va néixer el 1920, entre les dues guerres, a Ville d’Avray, molt a prop de París. I va morir el 1959, quan només tenia 39 anys a París. I, ironies de la vida, va morir en un cinema mentre assistia a la projecció de la pel·lícula basada en la seva novel·la Escopiré sobre les vostres tombes (Signada amb el pseudònim de Vernon Sullivan). Pel què sembla ser, estava molt empipat amb el resultat de la pel·lícula, -com els hi acostuma a passar als autors quan es porta al cine un dels seus llibres-. Però no va morir per això, suposo! (tot i que mai sabrem si va tenir alguna cosa a veure). Va morir d’un atac de cor.

Llavors, Boris Vian era escriptor? Doncs no! (i sí). Boris Vian era l’ “hòstia!”, i perdoneu per la grolleria però és que no he trobat un altre paraula més adient per definir-lo. Boris Vian, efectivament, era escriptor, feia prosa i poesia. Però també enginyer, autor de teatre i cinema, actor ocasional (Les amistats perilloses, Roger Vadim 1959, al costat de Jeanne Moreau i Gerard Philipe), traductor, músic (un excel·lent trompetista), periodista, jazzòleg (escrivia a revistes especialitzades) i director d’una companyia discogràfica i, fins i tot, va compondre una òpera. Als 39 anys havia fet tot allò què altres haurien fet en el doble de temps.

Però, per què? Doncs, perquè de ben petit li van diagnosticar la malaltia del cor que el duria a la tomba. Per aquest motiu va viure terriblement angoixat amb la idea de la mort. Però tot i això va tenir l’elegància de no mencionar-lo gairebé mai.

Un altre tret que no podem oblidar de Vian, va ser la seva militància “pacifista” i “antimilitarista”. Dit en les seves pròpies paraules, es considerava un “civista” acèrrim. Cosa que li va suposar nombrosos mals de cap, en format multes i censura, amb les autoritats “competents” de caire “paramilitar” que governaven França llavors. Segurament, la seva cançó més emblemàtica, en aquest apartat, sigui El desertor, una cançó antimilitarista de la que s’han fet algunes versions en català.

En l’àmbit literari era un mag de les paraules, pocs com ell han arribat a aprofundir tant en el llenguatge, fins el punt de, en moltes ocasions, inventar-lo. Com deia Jean Clouzet: Boris Vian escrivia amb la lloable preocupació de no quedar-se a la superfície del llenguatge, li agradava aprofundir-hi, arribar on el significant no té el risc de confondre’s amb el significat.

Alfred Jarry, creador del teatre de l’absurd, després de la publicació de La tardor a Pekín el va nomenar “Sàtrapa del col·legi de Patafísica”.  Cal recordar que Jarry, al seu llibre Gestos i opinions del doctor Faust, patafísic, va ser el creador d’aquesta disciplina.

I, si la patafísica consisteix sobretot en el coneixement i l’aplicació de solucions imaginàries, i resulta que és una “ciència que posa en dubte els judicis de la majoria”, no ens quedarà més remei que reconèixer que La tardor a Pekín és una novel·la impregnada de patafísica a cada una de les seves pàgines, ja que els personatges semblen obsessionats a fer tot el contrari del que el lector espera que facin, prova indiscutible del menyspreu que Vian i Jarry sentien per la lògica tradicional.

Amb motiu del centenari s’han editat diversos llibres seus traduïts al català. I, com a curiositat, també hi ha un còmic, anterior, -Piscina Molitor / La vida swing de Boris Vian-, sobre ell. Però aneu en compte del què compreu. Al conte del llop-home, no és el llop qui mossega al Denis i el converteix en llop. El Denis és el llop i el mossega el mag del Siam, perquè, sense voler, el pobre llop, l’enxampa amb una prostituta en un parc de París fent marranades. El mag agafa una gran empipada, li clava una queixalada al llop i el converteix en home. Aquest és en Boris Vian.

I fins aquí hem arribat. No vol dir que això sigui tot. Hi ha molt, molt més. Si us ha enganxat la biografia d’aquest artista “excepcional” i voleu conèixer alguna cosa més de la seva vida i obra (tant literària com musical), durant la quarantena, mentre alguns i algunes acaparaven paper higiènic o es dedicaven a fer pa casolà i inventar noves receptes de cuina, a mi em va donar la dèria de fer reportatges “casolans” per a la ràdio, allò que ara en diuen potcasts, que queda més modern. Us passo l’enllaç del de Boris Vian per si us interessa, dura 36 minuts. O també podeu recorre a Google.