Immortal Quino

De forma silent i gairebé de puntetes ens acaba de deixar el gran Joaquín Salvador-Lacado Tejón. Més conegut mundialment com a “Quino”. Ens seria difícil trobar alguna persona enlloc que mai no hagués emès una riota amb qualsevol de les seves reflexions filosòfiques del seu personatge Mafalda. Totes ultrapassaven un llindar de perspicàcia, sornegueria, agudesa i fi sentit crític. Al punt que, a canvi de no res, oferia meditació vital i pràctica pel dia a dia.

Intueixo, però, que hi ha massa mitjans periodístics que li dediquen una glossa amb poc nucli, fondària i pes específic, d’acord a com es mereix. Per això intentaré aportar un bri de llum, caliu i esperança arran del seu adéu. Li adjudico el títol d’immortal perquè la seva “filla” (Mafalda) sempre serà entre nosaltres. Obligant-nos a pensar i, per tant, a obrar en conseqüència. La nostra vida s’ha de revolucionar. No podem anar fent, con en Met de Ribes. Segons la dita, “té la virtut de deixar les coses tal com estaven. És brama que aquest senyor, en ocasió d’una riuada, el Freser se l’emportava aigües avall i que algú -potser per pur sadisme- li preguntà com anem?... A la qual cosa el Met respongué, impertorbable: «Anar fent!»”.

Som al bell mig d’una pandèmia mundial que ens manté a la vora de la paüra. Ben bé podem establir que ja freguem els vuit mesos des que es manifestaren els primers símptomes. D’aleshores ençà, entra dins d’una certa normalitat que passem per moments de dubte, cremor interna i neguit implorant la cloenda d’aquest malson. Sabent que -en general- som a mans d’una classe política majoritàriament inepta. Més entestada a garantir la continuïtat a una trona (on se la mamen molt dolça) que no pas a resoldre la problemàtica real de la COVID19… Com a exemple paradigmàtic, no cal altra cosa que treure a col·lació el desgavell monumental i el tracte sovint degradant envers la tercera edat, en una infinitat de residències geriàtriques. Prioritzant els seus gestors en engrandir la butxaca dels guanys abans d’oferir un servei acurat. En el mateix sentit, la posada en escena d´una trobada “patètica” entre els presidents Sánchez i Ayuso -a la “capital del oso y el madroño”, amb vint-i-quatre banderes de fons- és de jutjat de guàrdia... Al cap i a la fi, en sortir d’allí, s’han continuat esbatussant, totalment impertèrrits.

Del grapat interminable de sentències ajustades i molt vàlides pel nostre pas per aquest món, en trio una un pèl llarga però genial: “la vida s’hauria de capgirar. Caldria començar morint. Així, aquest trauma estaria superat. Després, ens despertaríem de la letargia en un geriàtric, millorant dia rere dia. Tot seguit, com que et farien fora d’aquest tipus de centres, el primer que faries seria cobrar la pensió. Bo i seguint per un camí de roses, et regalarien un rellotge d’or el teu primer dia de feina. Treballaries 40 anys fins assolir la plena jovenesa i gaudir d’una jubilació anant de festa en festa… Fins a passar els últims nou mesos -tal que un embaràs- surant tranquil·lament: amb calefacció central (els hiverns), aire condicionat (els estius), servei d’habitacions, etcètera. Finalment, com a cloenda de tot plegat, te n’aniries d’aquest món embadalit i embolcallat en un gran orgasme”.

Bo seria que els primers a “mamar” les sàvies recomanacions del personatge de Mafalda fossin aquells que tenen l’obligació de cercar el servei al poble que els votà. Una nena sàvia ens passa la mà per la cara a tots. Reitero que aquells que més haurien d’enrogir són els polítics. Més encara: amb un mínim de dignitat, molts d’ells ja haurien d’haver pres la decisió de cardar el camp.

Les seves tires humorístiques mantenen un nivell d’actualitat genial. “No és qüestió de trencar estructures, sinó més aviat de saber què i com fer amb els trossos”. Les solucions als problemes no venen tot escoltant el “tedi d’unes homilies vomitives”. Ja sigui en rodes de premsa absurdes o en platós de televisió o estudis de totes les emissores de ràdio. Pencar és clavar colzes al despatx i trepitjar l’era per anar a batre el gra, a ple sol… No pas precisament amb vestit i corbata, després de passar per la perruqueria i engominar-se la cabellera. Es perden massa hores d’autocontemplació i egocentrisme en aquests afers. Sento ésser tan dur, però és el que hi ha: tant a nivell espanyol com català i d’altres governs autonòmics.

De ben segur que la Mafalda -i conseqüentment el seu creador- passaran a la història com a referents d’un sentit vital íntegre i ple. Molt em temo que ràpidament oblidarem fins i tot el nom, la vida i els miracles d’una gent que farien bé en confinar-se a casa seva. Amb el bec callat i creuats de braços. “Per a fer tard, no cal córrer!” La tasca d’avorrir la gent val més que l’enterrin, d’una vegada per totes. Bon vent i barca nova!