Els vells fem nosa

Ho havia dit el meu pare a mesura que anava posant anys a l’esquena. Els meus pares sentien aquest sentiment cada vegada que no eren ben tractats en una visita mèdica en la qual en comptes de mirar si la malaltia es podia guarir o atenuar els deien que ja tenien mols anys... com dient, i no era gaire difícil endevinar-ho entre línies: «no s’hi pot fer res, i tot el que farem és malaguanyat». Ara, amb la pandèmia, això s’ha posat tan de manifest que fa mal al cor a qui en té. No ens hem comportat amb prou humanitat, amb els nostres vells. Conservem com pa d’or unes ruïnes antigues, això fa culte, civilitzat. Però el que de debò fa culta i civilitzada una societat és el tracte que dispensa a la gent gran, a la gent vella.

«Fer-se vella és molt trist», deia la meva mare, quan algú la tractava amb diminutius estúpids o li parlava com a un infant. Sentia que li feien perdre dignitat com a persona i això li dolia. La mare em feia un gran respecte. Qualsevol presa de decisió sobre el seu dia a dia la prenia ella. En parlàvem tant com calgués, però la decisió final era d’ella. Mai no se m’hauria acudit prendre-li aquesta facultat, tenia molts anys, però raonava amb sentit comú i intel·ligència. Totes les seves últimes voluntats van ser respectades escrupolosament per la família. Vam tenir sort, però. Va morir abans de la pandèmia. El bon Déu en el qual ella creia li va fer aquest regal. Si hagués viscut no hauria parat de plorar per tots els avis i àvies que van morir sense consol i van ser enterrats a corre-cuita. Fins l’últim dia la meva mare va conservar lucidesa i compassió.

Durant el confinament, i perquè ja ho devia tenir al cap, Cèlia Sànchez-Mústich ha escrit Els vells, aquella nosa (Comanegra), un elogi de la quarta edat. Ella va cuidar de l’àvia i la mare dependents, i s’esgarrifa, i hi medita, amb el tracte deficient que reben moltes persones grans. En un capítol, escrit com tots els del llibre amb enginy estilístic i fondària humana, diu que algunes vegades la seva àvia parlava de la mort i que ella, com a vegades s’acostuma a fer, li deia que no parles d’aquestes coses... Al final sí que en van parlar, de la mort, i del que se’n deriva. Totes dues van sortir enfortides de la conversa.

Cal parlar de la mort si els vells en volen parlar. Amb la meva mare en parlàvem i la conversa no era diferent de la narració amb tot luxe de detalls per part d’ella -era una oradora excel·lent-, de les fuites d’aigua que per culpa de les negligències dels veïns xinesos més d’una vegada li havien enaiguat el quarto de bany. El normal és que algú d’edat que en plenes facultats parli de la mort ho faci expressant un sentiment de por, si en té, o gens, si no en té, però que digui que el que no vol és patir, qui ho voldria.     

Però els vells són una nosa, i tant, per a les comunitats i societats amb valors materialistes, espuris i interessats només en la joventut productiva. Els nostres grans ja no estaven prou ben tractats abans de la pandèmia. No vull ser pessimista sinó realista. Si els valors que imperen en aquests moments es fan crònics o augmenten, més val que, si no tenim els mitjans econòmics necessaris, ens preparem per a un abandó més gran i una més desenfadada discriminació en els protocols mèdics per raó d’edat. 

En un vell, en una vella, no només hi ha algú de la família: hi ha, com en la imatge d’un infant, la imatge de l’ànima del món, la seva encarnació. És clar que cal creure-hi, sentir-la dins. Potser després de la mort de Déu haurem de començar a fer dol per la mort de l’ànima.