Sense pèls a la llengua

Un personatge egocèntric, mentider, racista, anti-demòcrata, narcisista i un munt d’epítets més. 

Encara em quedo curt. Sempre volia ésser al centre de la polèmica. Xuclant càmera que se’n diu. Crec que el perfil i estil d’en Joe Biden millorarà l’entorn i la manera de fer de la política nord-americana… De retruc, la mundial. El temps no trigarà a confirmar-nos-ho.

No cal insistir als mateixos conceptes que he abocat en l’escrit referit. Ja anirem valorant la feina del nou mandatari. Em plau, però, dedicar unes ratlles a un personatge silent i discret que ve a ésser la tercera autoritat al rànquing USA. Just darrere del president i la vicepresidenta: la presidenta de la Cambra de representants, Nancy Pelosi. Als més de 30 anys que és a l’estrada política, sempre s’ha distingit per la seva moderació, seny i paper equilibrat sobre el què l’estat ha de jugar com a líder. Un dels punts on va fer palès el seu criteri amb més rauxa fou a través de l’oposició a la intervenció militar ianqui a la guerra d’Irak (de març de 2003 a desembre de 2011).

Jugar aquest rol al país més paradigmàtic del planeta té gran mèrit. Més encara quan el màxim responsable pixava fora de test tot sovint. La pròpia gestió de la crisi derivada de la pandèmia parla per sí sola… Amb una població preocupada per perdre la feina, la casa, els estalvis i les possibilitats de futur n’és un exemple fantàstic. Algunes declaracions seves mereixen un aplaudiment sonor: “el Congrés funcionarà de manera bipartidista per tal d’aixecar l’economia i ajudar la classe mitjana”. O bé “nosaltres no retornarem a velles polítiques fallides del passat. Ens cal lluitar per la classe mitjana”… I “fa molts anys que tinc el privilegi de representar Sant Francisco i l’estat de Califòrnia. Treballant per enfortir la nostra classe mitjana vibrant, a fi d’assegurar l’oportunitat i la igualtat”.

Certament aquests conceptes sonen a música celestial i rellisquen en l’oïda d’un dels pitjors presidents USA de la història. Na Nancy creu en “reavivar el somni americà, mitjançant l’eliminació de barreres per l’èxit i el bastiment d’escales d’oportunitat per a tothom”.

Bo i extrapolant aquest rerefons filosòfic a la perspectiva espanyola, val la pena que el govern central i el de les 17 autonomies facin per mirallar-s’hi una mica. El desgavell i la sacsejada brutal provocats pel Coronavirus exigeixen molt més que “detalls” per part dels qui ens “manen”. Segueixo mantenint que encara n’espero. No n’he vist un de sol. Tampoc no fa falta que els doni idees. Que es trenquin el cap.

Per tant, que no m’embafin amb xerrameca barata i paraules dissonants per animar-nos. No em parlin d’estat de dret, ni d’un utòpic estat del benestar, ni del somni de la llibertat, entre d’altres. Molts dels principis escrits a la pròpia “Carta Magna” són com paper mullat. Ara, més que mai! Ens cal un Congrés amb “serrells” idèntics al ianqui, com deia na Nancy Pelosi: “més honest, obert i ètic”…“Els demòcrates creiem que hem de crear realment nous llocs de treball. No pas protegir els interessos especials dels lobbies. Hem de bastir una economia del centre cap a fora i no de dalt a baix”.

Per tant, expresso el meu rebuig més ferm envers el pensament del govern espanyol. A través de la seva ministra de Política territorial (Carolina Darias), encara té la santa barra de suggerir i/o insinuar que els grans “culpables” de la crítica al seu govern i dels “fake news” provénen de la premsa. Del “pregoner”… Que no oblidin que l´objectivitat i la llibertat d’expressió són principis inviolables i innegociables. “No tenim pèls a la llengua”…com la senyora Pelosi!