L’únic realista és el visionari

Està molt de moda parlar de l’any de qualsevol personatge (Beethoven, Joan Maragall, Miguel Delibes, Pérez Galdós, Bach, etcètera). Sobretot quan s’escau el centenari del seu naixement o traspàs. També si es commemora alguna altra data arrodonida. Normalment es trien escriptors i músics. Avui, però, ampliaré el ventall i parlaré d’un cineasta de bandera: en Federico Fellini. Va néixer el 20 de gener de 1920 i arribà a guanyar quatre premis Òscar.

Pretenc allunyar el focus dels periodistes. El govern de torn pretén adjudicar-los bona part dels seus “mals”. Ja que n’encerten poques, aquests els critiquen aferrissadament les malifetes. En Fellini, doncs, va dirigir -quan tenia 33 anys- la pel·lícula “I vitelloni” (els inútils)… Els veïns d’un poble de la costa adriàtica són gent pencaire i com cal. Tan sols hi ha un grup de cinc vailets que desentonen. Es dediquen a mandrejar i passar de tot.

No cal esperar que algun canal de TV ens la re-programi. Amb l’ajut dels mitjans tecnològics, tothom té la possibilitat de abaixar-se-la i veure-la en el seu portàtil… Sense gaire matisos, em suggereix prou bé el fort desgavell de la situació política, social, cultural, econòmica, sanitària i educativa que ens toca viure. A hores d’ara, doncs, és a cadascú dels ciutadans del carrer als qui ens toca fer de paparazzis. No vull perdonar-los ni una sola errada. Ans al contrari, és arribat el moment d’enrogir-los i exigir-ne la màxima responsabilitat.

Si la pandèmia fos cosa de fa poques setmanes, podria ésser tolerant i no estrènyer tant la corda. Prou sé que la crisi és global, però el caos sanitari de les disset autonomies espanyoles passa de taca d’oli. Per què no un sol comandament, amb cara i ulls? Amb un responsable màxim entès en la matèria i aplicant un règim de sancions com cal? Sense una sola excepció: digui-se’n sopar del diari “El español”, cerimònia litúrgica de la Sagrada Família (a Barcelona), discoteca de la presidenta de ses illes, viatges -en avió-del president Sánchez i la ministra Celáa (a Doñana i Bilbao, respectivament).

“Sóc un artesà que no té res a dir, però sap com dir-ho”… Heus ací una frase emblemàtica d’en Fellini que hauria d’avergonyir el rostre dels qui convoquen rodes de premsa i entrevistes audiovisuals absurdes dia rere dia (Sánchez, Aragonès, Torrent, Illa, Budó, Montero, Díaz-Ayuso, etcètera).

La frase del títol cerca remarcar la fita d’aquells que es fixen reptes al llarg de la seva vida. D’aquests -pel que venen demostrant- no n’hi ha ben bé cap al llistat dels que acabo de citar. I encara sort que no he allargat la rastellera dels que fan oposicions per a encabir-los al “club dels inútils”. El moviment es demostra caminant… No pas bastint discursos insípids, ampul·losos i ridículs.

“L’única vida real la constitueixen els nostres somnis”. Que n’aprenguin de la tesi d’aquest guionista cinematogràfic tan immens! Ben fàcilment, tanmateix, s’han deixat engolir per l’ham d’uns sous totalment immerescuts i inflats que fan que se la mamin molt dolça.

No es pot permetre que la mediocritat dels inútils arrossegui el poble cap al penya-segat. Hi ha moltes assignatures pendents: a nivell nacional, els temes de l’atur, l’habitatge, la sanitat i les pensions. A escala de principat, fa més de 10 anys que suportem l’engalipament d’uns “trepes” que ho volen fiar tot a la independència… El problema real i urgent del personal és un altre… I això ha d’anar a missa!

Fent una anàlisi sociològica, Fellini pintava críticament la manca de valors referents. Massa polítics volen aprofitar l’avinentesa de la COVID19 per a dur-nos a la “dessocialització” i l’atontament del poble. Ací, l’aparició de moviments populistes no ha fet altra cosa que augmentar la crispació del binomi polític habitual (dretes i esquerres). De retruc, l’extrema dreta ha trobat un cap encara més adobat per emmerdar més la troca.

“Només existeixes per allò que fas” i “el treball és la teva única relació amb el tot”. En tant que la nostra classe política no tingui clar aquesta filosofia felliniana, dissortadament l’equip dels inútils cada dia té més abonats. Dissortadament, tanmateix, quan aquests bolets creixen a tanta velocitat dins l’estrada dels dirigents polítics, el problema esdevé gravíssim. D’acord amb tot plegat, àdhuc arriba a no estranyar-me que trobis qui pugui desitjar, puntualment, l’autarquia.

Cito un parell d’exemples eloqüents d’aquest caos. Un espanyol i l’altre català: el sarau de desorganització en tot allò que fa referència a renovar els permisos d’estrangeria (i el portal d’immigració)… I el terrabastall d’una web (al principat) orientada a que els autònoms sol·licitessin ajuts dins la pandèmia… Els grans cervells pensants la van preveure, inicialment, per a un màxim de 10.000 persones. En menys de dos hores, la van haver de tancar, totalment desbordats.