De diners i bondat, la meitat de la meitat

Fa -si més no- uns onze anys que la paella financera catalana bull…i de quina manera! Ens volen fer creure un seguit d’operacions des de la perspectiva que tot s’orienta al bé col·lectiu del país. Evidentment, jo no m’ho crec i arrufo el nas. En aquella època, teníem 10 caixes d’estalvi al principat: Caixa de Pensions, Catalunya, Penedès, Girona, Manlleu, Sabadell, Terrassa, Tarragona, Manresa i Laietana. Llevat de la primera, no en resta ni una sola. No cal donar més detalls del daltabaix. Potser sí, però, que algun dia valdrà la pena incidir -amb tota fondària- en els ets i uts (tripijocs, nyaps i altres herbots) que ho van dur tot al mal borràs… A la resta d'Espanya, n'hi havia 35 més. En totes elles, el 34% dels seus consellers els escollien els partits polítics. Bàsicament a través d’alcaldes, regidors, presidents de diputacions i altres alts càrrecs de governs autonòmics. Pel que fa a bancs, n’hi havia 155…Sense més comentaris!

No tindria prou espai per a ampliar-ho tot. Avui, però, deixaré “anar” la gestió política horripilant d’alguns personatges nefastos. En citaré algun -d´esquitllada- al proper paràgraf. El model final es va voler quallar amb la llei 31/1985 (de data 2 d’agost d’aquell any), que regulava la composició dels òrgans rectors de les Caixes d’estalvi. A la pràctica, les caixes venien a ésser com una mena de bancs d’una fundació. Els seus “propietaris” eren els clients o impositors. Per contra, un banc tradicional es trobava subjecte als dividends dels seus accionistes. Òbviament, doncs, la filosofia era ben diferent.

La politització d’un sector que controlava el 65% de les operacions bancàries que es duien a terme a Espanya era un festí molt llaminer pels quatre vividors que s’havien posat a dirigir el país. És ací on neix la part més greu del problema. Després -no puc pas negar-ho- la jugada va possibilitar una concentració de riscos “contra natura” en el sector immobiliari. Una i altra cosa van precipitar el desgavell. Qui no recorda -per exemple- els mals noms d’en Rodrigo Rato (P.P.) i Narcís Serra (PSOE) com a binomi no gens exemplar del què va passar després? De retruc, no podem passar per alt la desfeta (l’any 1982) de Banca Catalana, fundada -entre d’altres- per qui presidí el principat de 1980 a 2003. Llavors, si algú ficava el dit a la nafra el pentinaven, amb la clenxa al mig, bo i dient que atacava Catalunya. Per cert, quina “casualitat” que aquesta darrera entitat també acabés a mans del BBVA, oi?

Aquests darrers mesos, assistim a la desfilada de notícies -alguna d’elles ja confirmada- de fusions entre entitats. Després de saber el tema que Bànkia serà absorbida per La Caixa, ara es remoreja una fusió a tres bandes: BBVA-Banc de Sabadell i Kutxabank (encara per confirmar). De la missa que m’expliquen, no me’n crec ni la meitat. És obvi que el banc basc té cash amb escreix després de la venda de la filial-USA per 9.700 milions d’euros. Si diuen que el valor borsari del Banc Sabadell oscil·la sobre els 2.400 milions. Això sí, aquesta xifra podria ésser aproximadament un 15% del seu valor de balanç comptable. En qualsevol cas, oli en un llum pel BBVA. Tinc seriosos dubtes, tanmateix. mirat des de l’altra banda de la riva.

Per acabar d’enredar la troca, només faltava el tema “indepe”. Tots coneixem que aquest -i no cap altre- fou el motiu pel qual La Caixa s’endugué la seva seu social a València (en la vessant financera) a València… I a Palma de Mallorca, en la de l’obra social. A partir d’ací, s’afavoreix i beneeix -des de les polititzades presidències d’algunes Cambres de Comerç, com Barcelona i Terrassa- la irrupció d’un banc català. L’han batejat com “Onze”, en clara referència a la Diada nacional de Catalunya. Tota una declaració d’intencions… Al meu modest entendre, és repetir velles errades de polititzar la banca.

Les opinions poden ésser ben oposades en funció del perfil amb el que fem l’anàlisi. Els clients de totes les entitats seguiran perdent bon tracte i servei. Els accionistes es freguen les mans perquè pararan la mà. Finalment, els empleats en edat de pre-jubilació ho veuen com a oportunitat de perdre de vista un món massa tèrbol. Si els fan una oferta de baixa laboral mínimament atractiva, no hi posaran cap trava.

En començar, ja suggeria que puc fer cas -com a molt- de la meitat de la meitat de tot plegat. M’agradaria reclamar totes les cartes damunt la taula i boca amunt. Encara resten molts serrells foscos en totes i cadascuna d’aquestes “megaoperacions” que fan prou pudor de socarrim… Encara que només sigui en base a la dita del “llonguets per avui i engrunes pel demà”. Ja es veurà! Temps al temps i tant de bo que no arribi a encertar la major part de les meves apreciacions!