La mort sense envellir

L’enginy és el gran protagonista de la pandèmia que assola el món sencer. El planeta s'ha convertit en una pel·lícula dramàtica on hi passa absolutament de tot, però que ha generat la desestabilització més gran que recorden les persones del nostre país, pel fet que les generacions més joves ja troben la guerra civil espanyola i els anys posteriors una època llunyana, intangible de record instantani per a la majoria dels seus avis i, sobretot, àvies.

He sentit de la boca de joves que fa poc que han complert la majoria d’edat que els hi estan robant els millors anys de la seva vida. Realment, l’adolescència i els seus últims anys és la descoberta del món adult, de les relacions socials, de la responsabilitat de tota mena —afectiva, laboral, familiar, econòmica, comunitària...—.

La pandèmia ha desdibuixat la creixença per a moltes persones, el cas dels adolescents i joves és clar. L’estructura que dibuixa la vida d'un ésser humà, lligada a la seva cultura i la seva identitat, passa per diferents fases que es poden veure alterades sense que la societat n’hagi de fer un juí. Però és un fet biològic al qual, per ara, no hi ha remei més enllà del dissimul estètic. El fet biològic és que una persona, neix, creix, envelleix i mor.

S'ha organitzat l'any com a una unitat definitiva: la volta al sol, que és la nostra manera d’ordenar el calendari amb estacions, mesos i dies. Sovint es representa amb un nadó l’u de gener i amb una persona vella el trenta-u de desembre. De la mateixa manera que s’ha privat la normalitat de totes les nostres vides, de la seva evolució i envelliment que beu a raig de la quotidianitat, l'any també n'ha sortit perjudicat. D'acord, doncs, amb la representació de l’any com una vida humana, hi ha una vida metafòrica que està a punt de ser estroncada totalment.

En aquest aspecte, pren més força que mai els dos conceptes, tant oposats com necessaris l'un de l'altre, com els de treball i festa. La festa és l'antítesi del treball. Existeix la festa perquè existeix el treball. Així doncs, en l’any dels ertos, el teletreball, els horaris desapareguts i els dies que es repeteixen amb pocs al·licients, hem perdut no només un any més per créixer, sinó tota una vida plena de mons.

S’han reivindicat tots els sectors que existien i d'altres que ignoràvem: des dels bars, les nostres àgores més preuades de l’opinió personal, fins als gimnasos, temples de culte al cos i més coses. Passant, no cal dir-ho, per la cultura. Tothom s'ha preocupat per la cultura que creem, l'univers que interpretem i exposem, d’autor. Però pocs, molt pocs, s’han preocupat per la cultura més cabdal, la que fem sense adonar-nos, potser, i que un cop furtada a cop de distancia social és gairebé impossible de concebre. Teníem molta roba, molt poc sabó i, a sobre, el cos ens demanava un blanc impol·lut de festa major.

El desordre és tan gran que, sovint, hi ha persones que expliquen que el confinament més dur li sembla un forat mental de record i que li va passar ràpidament. D’altres, el confessen llarg i tediós. Però ni així ens hem sabut adonar-nos de la necessitat del diumenge. De la necessitat de les llunes noves i plenes. Dels olors que fan els dies especials. I, potser, ara, a les portes de Nadal, la més gran festa de totes les del mediterrani, pensem que ja n'hi ha prou d'aquest color, tot i que només queda la resignació i la responsabilitat.

Cada generació pateix el seu gran sotrac. La nostra ja el té. Ningú sap apuntar del tot on està el final de la situació, si queda molt o poc. Però qui sobrevisqui, que visqui. I viure voldrà dir dibuixar un somriure si és una data assenyalada i recordar-se’n que un any no vam cridar a pulmó que érem vius per cada dia que sabíem diferent, que no hem pres el carrer ni hem adoptat un rol que ens pertocava, un vestuari i una actitud. I per tants sants i santes, festius, aniversaris i dates de tota mena. I per Nadal? Doncs tampoc. I per Carnaval? Tampoc, tampoc.

A partir d’aquí, totes les conseqüències negatives que vulgueu. Econòmiques, administratives i socials. Obviaré acabar amb un missatge motivador, triomfalista i de tassa pel cafè que preveu que de tot això n'hem de sortir millors persones, perquè ensopeguem amb la mateixa pedra i, a vegades, ni la veiem. Si tornem a viure les excepcions anuals i ens adonem del patrimoni que tenim a les mans i fem, gairebé inconscientment, que torni a girar la roda de l'any, em penso que ja haurem guanyat.

No l’hem fet envellir, l’any. És tot tan dràstic que no hem estat capaços de fer les coses més consuetudinàries del món amb la mínima que se’ls hi demana. Així doncs, només cal esforçar-se i pregar, que pregar mai fa cap mal -ni bé tampoc, crec-, per poder tornar a brindar un trenta-u de desembre, en un any vinent, mirant com mor un any vell, amb moltes arrugues i ben atrotinat, senyal d'una vida plena que ha donat oportunitat a fer-ho tot. A estimar i a emocionar-se, que la tradició és una il·lusió.