Entre l'ocupació i les polítiques fiscals regressives

Aquesta crisi ha posat en evidència la precarietat estructural de les finances dels diferents governs autonòmics dels Països Catalans. Errors de gestió a banda, com ara el col·lapse d'una web, en un context d'espoliació, de baixada d'ingressos fiscals i d'impossibilitat d'acudir als mercats financers aquests governs dolen i volen i són incapaços de proporcionar l'ajut que necessitarien les persones afectades per la crisi. Per això volem remarcar dos fenòmens que l'independentisme, i sobretot el d'esquerres, hauria de posar en primer pla en el seu discurs sobre la crisi econòmica i social.

El primer fenomen que cal tenir en compte però que, malauradament, l'independentisme d’esquerres menysté és el de l'ocupació. Sí, els Països Catalans som un país ocupat (econòmicament, culturalment, militarment...). Només si partim d'aquest marc entendrem, per exemple, que la repressió no és pas una excepció, sinó un efecte inevitable, inherent, de l'ocupació. La Guàrdia Civil pot fer escoltes a qui li plagui i difondre'n el contingut perquè som un país ocupat, i hi trobarà un poder judicial que hi donarà el vis-i-plau. Aquesta és una lliçó que hauríem de tenir ben apresa de qualsevol experiència exitosa de lluita d'alliberament nacional, en comptes d'escandalitzar-nos que els aparells de l’Estat ocupant actuïn així o pitjor (poden arribar a torturar i matar).

Recuperar discursivament el marc de l'ocupació és essencial per construir un moviment d'alliberament nacional sòlid. I en aquest sentit fa molta basarda que una gran part l'independentisme d'esquerres, el que representa la CUP, l'hagi abandonat i, per exemple, emmarqui la repressió en els mateixos termes que usaria l'esquerra més alternativa alemanya, com si fossin realitats idèntiques. Perquè l'emmarcament no és pas la dissidència sinó l'ocupació: un país ocupat no és pas un grup okupa de Berlín.

Si ens centrem en el vessant econòmic del fenomen, l'espoliació que patim els Països Catalans sota dominació espanyola n'és un dels efectes més evidents, que té unes conseqüències nefastes, com ara que els nostres indicadors per càpita relacionats amb l'estat del benestar estiguin molt per sota dels del País Basc, governat durant dècades per un partit de dretes. Per això no deixa de ser ridícul que es vulgui comparar, per exemple, l'índex de despesa sanitària de Catalunya o el País Valencià amb Alemanya o Holanda, és a dir, comparar estats que controlen el seu PIB i la fiscalitat que se'n deriva amb una comunitat autònoma que no és sobirana i veu com cada any l'equivalent a vora la meitat del pressupost no torna al seu país. Amb espoliació difícilment es poden fer polítiques socials de gran abast, i menys encara en un context de crisi econòmica.

L'altre fenomen sobre el qual volem parar esment és com la crisi econòmica i social ens posa al davant fins a quin punt són de nefastos els discursos liberals que durant les darreres dècades han preparat el camí cap a unes polítiques fiscals regressives i d'ingressos minvants en impostos com el de societats, polítiques aplicades pel PP, PSOE, amb el suport entusiasta de l'antiga CiU, acompanyades d'una manca de voluntat real de perseguir el frau fiscal. El resultat és que ara la arques públiques són més buides encara per fer front a la crisi social i tot es fia a l'ajut dels fons europeus.

A Catalunya aquest discurs es complementa dibuixant, i projectant també cap al futur, una Catalunya en què el pilar fonamental serien els autònoms, no pas les persones assalariades que són pel cap baix el 75 % de la població activa, els quals segons aquesta visió pateixen uns impostos excessius. La realitat és més complexa: d'una banda, dins els autònoms s'amaguen sectors i realitats diferents, que van des dels falsos autònoms (els riders o agents comercials que facturen a una empresa) fins a professionals d'èxit, passant per molts altres que van fent més o menys la viu-viu;  d'altra banda, dins aquest món n'hi ha que tenen persones assalariades, a qui massa sovint paguen sous minsos, i, no cal dir-ho, també s'hi poden detectar bosses de frau fiscal elevat.

És cert que el sistema fiscal espanyol que suportem és tan sui generis que, per exemple, una associació cultural que edita llibres o organitza una activitat de la qual obté beneficis, que, òbviament, no reparteix entre els seus socis, acaba pagant un 25 % dels guanys en concepte d'impost de societats, mentre que empreses de l'IBEX n'acaben pagant xifres molt més baixes. I molts autònoms es poden queixar també d'aquestes diferències escandaloses. Ara bé, el fet que això sigui cert no fa que ho sigui que l'afirmació que la pressió fiscal és més alta que en estats amb nivells de renda semblants.

Els sectors liberals de l'independentisme projecten una futura Catalunya independent amb una política fiscal regressiva, amb rebaixes de l'IRPF i de l’impost de societats, no pas de l'IVA, per descomptat, confiant que els diners que es recuperin de la fi de l'espoliació permetran compensar la baixada d'ingressos. Aquesta política és nefasta perquè té uns límits que es fan visibles en els anys de crisi, però, a més, és socialment injusta, un aspecte que una perspectiva d'esquerres no pot negligir, sinó que ha de situar en primer pla.

D'aquestes projeccions n'hem tingut ja avisos quan, en el marc del debat sobre els pressupostos de la Generalitat de Catalunya, s'han plantejat increments lleus d'IRPF a les persones que tenen uns ingressos de més de 60.000 o 90.000 euros: de seguida els propagadors més mediàtics d'aquest sector de l'independentisme s'hi han girat en contra afirmant que s'estava castigant unes suposades “classes mitjanes”, perquè tots sabem que en aquest país els ingressos mitjans se situen en 60.000 euros.

Per tant, és evident sense independència, sense posar fi a l'ocupació, Catalunya i la resta dels Països Catalans no podran tenir els nivells de benestar i justícia social que necessitem i que hem d'exigir.  Ara bé, sense una política fiscal progressiva i exigent l'Estat independent només podrà aspirar a fer del dúmping fiscal el seu “avantatge competitiu”, és a dir, a una política socialment injusta i de pa per avui i fam per a demà.