La Unitat...

Els éssers humans acostumem a concebre múltiples anhels en els més diferents àmbits de la nostra existència. No es tracta precisament d'una expectativa, perquè els anhels no compten amb indicis clars pel que fa a la seva concreció o no. Si bé, la RAE el defineix en castellà com un "desig vehement", un anhel va més enllà. És un escenari maximalista, en el qual estan presents tots els atributs factibles d'esperar.

No anhelem succedanis o second best, si cal anhelar, anhelem l'òptim.

Anhelem una vida còmoda, l'amor correspost i una salut compatible amb tot l'anterior. Tot això, en l'ordre que cada època de la nostra vida convingui com més adequat. No obstant això, també tenim anhels relacionats amb la nostra vida en societat i en aquest context es troba la dimensió política.

Anhelem que les nostres idees siguin àmpliament compartides i acabin finalment concretades en alguna forma de govern. També anhelem que funcionin, per cert.

No obstant això, entre tots els anhels que poblen el món de la política, la "unitat" destaca molt per sobre d'altres. Probablement sigui un consens major, el que pogués arribar a prevaler per sobre de qualsevol altre interès, donat un cert halo de noblesa que posseeix. La societat demana als agents de la política, el que donin els passos necessaris per aconseguir-la. En cas contrari, es veurien enfrontats a la greu acusació d'haver traint vilment la voluntat dels que els han donat suport. Trencar la unitat, dificultar-la o, definitivament, impedir-la, és el més proper a una acusació de bruixeria uns quants segles enrere o arrabassar el / la núvia / o d'un / a amic / a en el passat proper.

Certament, les conjuntures electorals són els moments en què proliferen amb més força aquests persistents cridats a la unitat. La unitat per derrotar als altres, per a aconseguir la victòria o per frenar el desastre. La unitat serveix per a tots aquests efectes i per a molts altres. No obstant això, hi ha alguns moments en els quals és més recurrent i imperiós l'anomenat, fins al punt de constituir una demanda històrica. La unitat de l'esquerra es troba en aquesta categoria. Això explica els triomfs i la seva absència, les més freqüents derrotes. Les forces conservadores no necessiten d'aquests anomenats, perquè en general, no es perden respecte a qui ha de ser derrotat i el que cal fer per a això.

El primer que caldria descartar, són els cridats a la unitat de la nació. Sense importar qui els faci. "La nació" és una entitat heterogènia, composta per grups que posseeixen interessos no només diferents, sinó, a més, antagònics. És a dir, la maximització d'alguns d'aquests interessos, que provoquen increments de benestar d'un grup, només es pot aconseguir a costa de la pèrdua de benestar dels altres. Fins i tot, enfrontada una societat a un desafiament extern, com una guerra, per exemple, els cridats a la unitat amaguen generalment, la defensa d'interessos molt parcials.

Naturalment, en els últims anys l'anhel i la demanda social d'unitat, s'ha orientat cap al sobiranisme català. Davant de les desavinences en el si de Govern, en la resposta per enfrontar la repressió de l'Estat espanyol i, certament, de cara a les eleccions.

Però, ¿no estarà sobrevalorada la unitat?

Les més diversos corrents d'opinió a l'escenari de la política, estan poblades de múltiples agents amb identitats pròpies, que no només tenen diferències entre si i excepte aquells aspectes particulars en els quals coincideixen amb altres, no volen els mateix en un sens fi d'altres matèries. Bé sabem que hi ha un catalanisme sobiranista per a cada espai de l'espectre polític, però que més enllà de coincidir en el beneficiosa que resultaria la independència per a Catalunya, difereixen en variades matèries. Algunes d'elles, de gran importància.

L'anhel d'unitat és plausible en la ciutadania, perquè els que fan la política els han traslladat majaderamente, que aquesta és la variable explicativa dels fracassos. Tot allò que no aconsegueix concreció, és per falta d'unitat. El que, per cert, és sempre responsabilitat d'algun altre.

En l'àmbit de la política, l'anhelada unitat i les demandes per aconseguir-la, defensar-la o clamar a el cel per la seva pèrdua, a l'habitual, amaguen una incapacitat manifesta dels actors polítics, per construir consensos, fundar acords i forjar aliances. És a dir, complir la funció essencial de la pròpia política.

La maduresa dels partits i altres organitzacions polítiques, és també la comprensió que el sector en el qual han construït el seu hàbitat, està també poblat per altres que legítimament són diferents. Entre ells no hi caben els al·legats en post de la unitat, que, naturalment, es transformen en desqualificacions creuades quan els objectius no s'assoleixen.

El que resulta imperatiu, és un posicionament racional, a partir de la identificació dels interessos que avui estan en joc. Dels consensos que efectivament són possibles d'aconseguir i les aliances que permetrien una ruta compartit per assolir els objectius proposats. Potser la ruta que pot ser comú no arribi, en una expectativa compartida de temps, a la meta esperada. Que, en el cas de l'sobiranisme, és la independència de país. Tanmateix, això no pot impidir la formació de consensos i noves formes d'aliances. En cas contrari, suposaria renunciar a l'avançat, que no és poc.