Ciutat educadora i dret a la ciutat

Fa més d’un any que els responsables polítics i tècnics de l’Ajuntament van realitzar una visita  prospectiva als entorns de l’escola Canigó, conjuntament amb membres de la Plataforma pels Camins Escolars, on es van constatar els problemes de seguretat derivats de la manca d’espai  per caminar o arribar a l’escola en bicicleta.

L’atropellament d’una nena de cinc anys dins el pas de vianants davant l’escola poc després va deixar palesa la urgència d’una intervenció, però no va ser fins a la crisi sanitària que la redistribució de l’espai es va fer inajornable. Ara és  més evident que mai que l’espai públic condiciona la salut de les persones. 

Es va instal·lar un senyal de prohibició de circulació (R100) durant els horaris d’entrada i sortida de l’escola, per tal que les famílies i els infants poguessin ocupar la calçada mantenint així la distància social. L’experiència va ser nefasta: sense la presència d’un agent de la policia  local, l’incompliment d’aquesta prohibició era flagrant. 

Finalment, després de constatar un grau alt de conflictivitat viària provocat pels infractors, l’ajuntament va anunciar el tancament permanent del carrer a la circulació de vehicles motor (amb l’excepció de l’entrada i sortida al gual existent), instal·lant-hi a més dels senyals corresponents, unes pilones. L’anunci es va fer el dia 4 de novembre i alguns membres de l’ajuntament es van afanyar a sortir a premsa presentant la mesura, juntament amb altres intervencions a diferents escoles, en defensa dels valors d’una ciutat educadora. 

Però lluny d’haver-se resolt, el conflicte continua: les pilones van desaparèixer tan sols unes setmanes després i els cotxes hi circulen de nou, malgrat la prohibició. Es va alertar de no cometre el mateix error que el 2017 al carrer Llibertat: una pacificació a mitges no només no resol els problemes sinó que agreuja els conflictes per la percepció de deixadesa i provisionalitat. 

Entenent que no es preveia pressupost per fer obra, es van demanar bancs, jardineres, i altres elements de mobiliari urbà que milloressin la percepció del tram de carrer tallat, permetent-ne diferents usos i esdevenint un valor afegit pel veïnat. En lloc d’això, l’ajuntament ens ha abandonat, a les famílies i al veïnat, amb un carrer que no és ni una cosa ni una altra, fins al punt que, veient que no han eliminat el pas de vianants (ara innecessari), ni retirat el coixí berlinès, algú es podria preguntar si realment l’ajuntament ha tingut la intenció sincera de pacificar, o ha actuat d’entrada amb intenció de revertir-la. 

A dia d’avui, no hi ha cap element que separi, ni distingeixi d’alguna manera, el tram on la calçada es comparteix amb els cotxes que accedeixen als guals, fet que provoca una gran  confusió i inseguretat. Per aquest motiu, membres de la comissió de camins havíem comunicat a l’Ajuntament la nostra intenció de pintar jocs a l’asfalt amb l’objectiu que els infants diferenciessin on poden ocupar tranquil·lament la calçada, i on poden coincidir amb cotxes, i per afavorir les cues dels grups bombolla davant les portes d’entrada.

Malauradament, aquesta tasca s’ha vist interrompuda pels crits i insults d’una part dels veïns del carrer, patint agressions verbals i que han arribat fins i tot a llençar-nos objectes des de les seves finestres. Tot això davant els nostres fills i filles.

L’agressió que hem patit durant aquestes últimes setmanes és injustificable. Qualsevol punt de vista es pot debatre, però des del respecte.

El carrer (qualsevol carrer) ens pertany a totes i a tots, a grans i petits, i cal mirar una mica més enllà del propi melic i pensar en el bé comú. Un  carrer per als vianants, un espai de qualitat, és una necessitat per a les famílies de l’escola, i un valor afegit pel veïnat molt més gran que una vintena d’aparcaments. No obstant, aquesta pseudo-pacificació està enfrontant a uns i altres innecessàriament. És l’ajuntament qui ha de  tenir clar quin model de ciutat vol, i actuar en conseqüència. Pacificar a mitges és en realitat  conflictuar.