(Dis)capacitat

Sovint m’enfado, farta de mi mateixa.

Ensopego.

Miro avall i sento vertigen.

Rellisco i alguna pedra rodola de pressa.

Vull estrènyer-te la mà amb força i no en tinc.

Em moc de manera vacil·lant, segurament estranya; els passos ferms més dubtosos del món.

Tot això em passa cada dia, dia rere dia. Hi convisc des que vaig néixer; jo i la meva (dis)capacitat, la meva (dis)capacitat i jo. Som una. M’hi he barallat moltíssim amb ella, l’he volgut ignorar, l’he odiat i, per culpa seva, m’he maleït molts dies i moltes nits de la meva vida.

L’acceptació és un procés llarg, ara ho sé i mica en mica em sembla més senzill, però no ho és. Mai no ho és i cada persona és un món. La infantesa em va passar com passa la de tota nena petita feliç; l’adolescència, l’hagués esborrada mentre la vivia: em turmentava el constant i persistent per què jo? I evidentment, no hi havia respostes possibles.

He necessitat temps, el meu temps, una pila d’anys, soc de tarannà lent, tu! Però fa tant que convivim l’una amb l’altra que la història no podia acabar d’una altra manera: reconeixement i visibilitat. M’han calgut trenta-set anys, però a dia d’avui m’estimo i em cuido i també l’estimo i la cuido a ella, la meva (dis)capacitat. I és que com tu, com vosaltres, soc capaç. I ho escric aquí ara, i ho crido ben alt, i de vegades ho ploro encara i també m’ho repeteixo per no oblidar-me’n, no fos cas...

Vaig a poc a poc per la vida, m’enfado amb mi mateixa, ensopego, rellisco, no tinc força, em moc de manera curiosa... i què! Soc jo, amb la meva diferència, única. La societat no ens ho posa fàcil, però no em rendeixo. Ara ja no, lluitadores, visibles i capaces cada dia, dia rere dia.