Diferents formes d'enfrontar la crisi

Dia rere dia ens mantenim pendents de la informació referent a l'agressivitat de la pandèmia actual, en particular considerant les dates que s'aproximen i el perill que suposen per als intents de control del contagi. L'atenció es concentra en la quantitat de contagis diaris, la velocitat de contagi i l'ocupació de la capacitat hospitalària. D'això depèn, en gran mesura, el tipus de resposta que el Govern aplica a Catalunya i el Govern espanyol a Madrid.

La situació que estem vivint ens porta a la memòria les pitjors experiències viscudes en l'última dècada, en què es van manifestar les diferents formes en què el benestar de la població es va veure colpejat. Potser la imatge més gràfica d'això sigui la de la llar familiar, ara acollint a fills i filles desocupats que, sense una altra alternativa en no poder pagar les seves hipoteques, han tornat acompanyats de les seves famílies i on els avis han assumit, amb les seves limitades pensions, ser novament el suport familiar.

Avui, tot i que la incertesa és més gran ja que la crisi actual no té un precedent proper per poder comparar, les polítiques públiques estan intentant fer les coses d'una manera diferent a com es van fer en el passat recent. No obstant això, persisteixen dues amenaces: que la crisi s'estengui en el temps i que el nivell de deute derivat de l'actual política inhibeixi la seva continuïtat.

La crisi anterior

L'experiència més propera que tenim pel que fa als efectes d'una crisi de l'economia es troba en els efectes de la crisi subprime que va colpejar l'economia europea des de finals de l'any 2008. En els vint trimestres següents, només en quatre hi va haver nombres blaus; els setze restants únicament van trobar variacions negatives del producte. Així, l'any 2008 la mitjana de creixement de l'economia espanyola va ser del 0,9%  seguit d'una important caiguda  l'any següent del -3,8%. La situació a Catalunya va ser molt més greu: l'activitat econòmica havia crescut un 1,9% el 2008 i l'any següent va experimentar un ensorrament del -4,3%.

L'efecte immediat d'aquesta important reducció de l'activitat econòmica va ser l'increment de l'atur. L'any 2008 hi havia a Espanya (sense Catalunya) un total de 2,74 milions de persones sense feina. A la fi de l'any 2009 havien pujat fins 3.680.000, aconseguint a principis de l'any 2013 un total de 5,33 milions de persones en aquesta condició. Mentrestant, l'activitat no deixava de retrocedir com a fruit de les polítiques d'austeritat. La situació de Catalunya era pitjor: el 2008 hi havia 465.000 aturats, un any després eren 660.000 i es va arribar a principis de l'any 2013 a 949 mil persones sense un lloc de treball; la crisi i les polítiques aplicades havien destruït un de cada quatre llocs de treball.

Una lenta i difícil recuperació va començar al voltant de l'any 2013. Des de finals d'aquest any fins a l'últim trimestre de l'any 2019, Espanya havia recuperat 2,2 milions de llocs de treball dels 2,6 milions perduts per la crisi, pràcticament el 85% d’allò  perdut. En el cas de Catalunya, s'havien recuperat 471.000 llocs dels 484 perduts; això és més del 97%. Certament, en els dos casos l'efecte principal de la crisi també es va acompanyar d'un deteriorament de la qualitat d'aquestes noves places. Les ocupacions amb menys qualificació van patir el major impacte, al costat dels llocs de treball ocupats per Estrangers No UE. En el mateix context, es va produir una recomposició sectorial de l'ocupació, en detriment de la indústria i la construcció, i en favor dels serveis. L'economia que emergia de la crisi iniciada l'any 2008 era molt diferent, era més precària.

La situació actual

L'inici de la pandèmia va trobar una economia encara convalescent de la crisi anterior. Una política d'austeritat aplicada principalment a Europa va provocar una redistribució regressiva de l'ingrés.  El coeficient Gini que mesura la desigualtat va augmentar 3 punts a Espanya i 2,2 a Catalunya. És a dir, la crisi no només ens va tornar més pobres, en tant la renda bruta va disminuir un 15%, sinó que addicionalment ens va fer més desiguals.

És cert que una crisi com la que s’està vivint no té precedents. Només les pel·lícules de ficció apocalíptiques ens havien posat davant d'una situació similar. La imatge de les grans ciutats amb els seus carrers buits resulta inèdita i això té un impacte devastador a nivell econòmic.

En aquests termes, l'economia va mostrar un creixement l'any 2019 del 2,0% a Espanya i a Catalunya del 3,7%, sense que experimentés encara l'efecte de la pandèmia. No obstant això, aquest 2020 mostra resultats dramàtics amb una caiguda del PIB d'Espanya en els tres primers trimestres del -8,7% i a Catalunya del -9,7%.

Arribats a aquest punt, podem observar l'efecte que això té en matèria d'ocupació. Recordem què assenyala respecte a la crisi anterior: amb una caiguda del PIB del -4,3% la quantitat d'aturats es va incrementar en 2,6 milions, fins a arribar a 5,3 milions a Espanya. En aquest escenari, trobem que l'impacte en termes d'ocupació no ha seguit el camí que es podia haver previst. Amb una caiguda del PIB la magnitud és el doble que en la crisi anterior. D'haver-se aplicat la mateixa recepta, estaríem davant de més de 10 milions d'aturats a Espanya, mentre que Catalunya superaria llargament el milió.

El que trobem aquests tres primers trimestres de l'any 2020 és que l'ocupació total ha disminuït a Espanya en un -2,9%, deixant una taxa d'atur del 16%. En el cas de Catalunya, els llocs de treball es van reduir un -2,7%, per portar la taxa d'atur fins al 12,2%.

És indubtable que la política de caràcter keynesià que el món ha vingut aplicant durant tot el 2020 ha impedit una crisi de desocupació descomunal i, per a aquest fi, els diferents bancs centrals i els organismes multilaterals s'han posat en sintonia per contenir aquesta situació. Tant el FMI com el BCE han posat a l'abast dels països línies de crèdit i abundant liquiditat per fer front als efectes de la pandèmia en les economies, al temps que la Comissió Europea ha destinat 750 mil milions d'euros amb aquest mateix objectiu.

Les diferents accions implementades es relacionen amb ajudes directes a diferents sectors socials i econòmics, de manera addicional al finançament dels ERTEs, que fins ara és el gran dic de contenció enfront de l'amenaça d'un atur massiu que acabaria per enfonsar qualsevol esperança de recuperació a curt o mitjà termini. Per al cas d'Espanya estem parlant de prop d'un milió de persones, que no es consideren desocupades, però que estan temporalment sense feina i rebent prestacions de l'Estat per mantenir, en termes relatius, el seu nivell d'ingrés.

Des del punt de vista de les empreses, si la crisi és una situació que durant aquest hivern comença a conjurar-se en accedir a alguna vacuna, implicaria una alternativa important davant de la probabilitat certa d'haver hagut d'acomiadar grans contingents de treballadors. No obstant això, si aquest escenari no es dóna, o es retarda més enllà del pressupostat, la finalització d'aquests programes, que van ser concebuts per a un període de sis mesos, ens posarà davant d'una greu crisi d'atur.

El que ve

L'economia del món i els seus principals agents han apostat per una política de protecció de la demanda, a més de totes les iniciatives relacionades amb el control de la pandèmia. Sense aquesta opció hauríem quedat subjectes a la versió econòmica de la "immunitat de ramat". Si enfront de l'epidèmia era millor no fer res i deixar que els contagis s’expandessin naturalment, s'aconseguiria una immunització natural quan la gent desenvolupés els anticossos necessaris. Aquesta va ser la política de la Gran Bretanya durant gairebé una setmana i ha estat la de Suècia. El resultat va ser catastròfic en aquests casos i, a nivell agregat, que hauria estat encara més.

En el pla econòmic, una política de no intervenció hauria significat delmar l'entramat empresarial sota la lògica que les empreses incapaces d'enfrontar l'escenari advers haurien de desaparèixer.

L'haver arrossegat els efectes adversos d'aquest tipus de política aplicat en la crisi de l'any 2008 durant més de deu anys ha tingut, al menys, un resultat positiu. Vam aprendre que l'economia pot recuperar-se per si sola, però a un cost social immens. En aquesta ocasió s'ha optat per un enfocament alternatiu. El vell keynesianisme, en què l'Estat assumeix la responsabilitat de salvaguardar l'estabilitat econòmica mitjançant el control de la demanda, que tant va aportar a la superació de la crisi del 1929, ha recuperat el seu lloc entre les eines que cal utilitzar, deixant enrere, per ara, el dogmatisme de mercat com a gran solució davant els problemes.