Desbordar o només bordar?

Té pebrots el tema!

Resulta que aquest personatge es treu un altre conill de l’aixella: ens crida a desbordar l’estat espanyol. I ho fa per la via de l’enfrontament i la via unilateral. Fa un munt de mesos que pixa fora de test. Es contempla el propi melic i ni jo ni molts més no ens deixarem pas entabanar i engalipar per unes arengues totalment egocèntriques. Sembla mentida que el poble no s’adoni que som davant d’un perfecte xerrameca de mercadal. Tibant sorneguerament d’una cançó d’en José Luis Perales, em pregunto “qui és ell? A què dedica el temps lliure?...És com un lladre que ens ho ha robat tot”.

Seguint amb el meu interrogatori, li diré si ens parla de desbordar o, tal vegada, de bordar. Sense voler embolicar cap troca, em suggereix fins i tot la terminologia anglosaxona del “border” (la síndrome del TLP)… Un trastorn de personalitat amb derivades psicològiques prou inestables. Tot ho hem de “sacrificar” per creure un presumpte impostor? No seria més normal col·legiar i consensuar corriols i vies?
Ningú no em traurà del cap que triar la data del dia dels enamorats com a jorn electoral és un estirabot. Quina presa de pèl! Se’n foten del mort i de qui el vetlla. No tenen vista ni els paguen per a pensar. Així ens va a tots plegats! El seu company de fatigues (i president del parlament) acaba de dissoldre la càmera, després d’una legislatura més -i hem perdut el compte de les que van- del tot inútil. És que no hi ha pas ningú que els pugui deturar els peus? Hem de seguir aguantant estoicament aquest desgavell desproporcionat i quimèric?

Li recordo que ell sempre es presentava com a estendard del diàleg. O potser feia teatre i ens enredava? Com és que ara aparca aquest concepte d’entesa i advoca per la mobilització massiva? Amb mi, que no hi compti. Les “condicions” per a avançar passen per uns viaranys molt diferents dels que ens suggereix esbojarradament. Em dol molt entreveure que pot arribar a la follia. Si ell es vol estavellar, serà el seu problema. No pas el de tot un país. Au va!

Parir l’estructura de l’Assemblea de representants independentistes, el Consell per la república i una infinitat de xiringuitos que no menen enlloc és tocar a morts. Després de la suposada via russa, tot fa pudor de socarrim i em fa molta pena. Dissenyar un document de 55 pàgines dessota el títol de “preparem-nos” patina i grinyola com ben bé totes les seves altres decisions des que fou nomenat president de la Generalitat (que ja no ho és).

L’opció de la independència és un camí respectable, evidentment. Això sí, fent-ho pels conductes que marca -no ja sols la pròpia llei- sinó el seny català. Tirar pel dret -i ben tort- és anar a estimbar-nos pel penya-segat. Fa massa anys que la ballem i algú ha de posar fre a un cavall desbocat que no té rumb… No es tracta de desbordar sinó d’abordar, bastir, avançar, parlar, acoblar i ésser coherents.

Els experiments que ens ve plantejant el tal Puigdemont s’han de fer -en tot cas- al “laboratori”. Estic fins al capdamunt d’assistir a una mena de “suïcidi col·lectiu” per creure a una sola persona que mai no m’ha demostrat res. Justament per això -i ací acabo- la dicotomia del meu títol: “desbordar o només bordar ?” Els cans, que se’n vagin al bosc, de cacera… Quan pertoqui! Ara, no toca.

Mentrestant, ja ens cal -primer de tot- que ERC, JxCAT (o com se diguin els hereus de l’antiga CiU, en les seves múltiples vessants) i la resta de polítics de casa es posin d’acord entre ells. No essent així, si us plau, que ens facin el favor de fer palesa la seva estima al país fent un pas al costat. Dividits, ni tan sols s’arriba al primer xamfrà.