Se’n va un gal·làctic

Parlo del gran “mestre de mestres” Iñaki Gabilondo. Ha anunciat el seu comiat a la seva anàlisi diària de l’actualitat al programa “Hoy por hoy” de la Cadena Ser, fa ben poques hores. Com a mal menor, mantindrà la seva col·laboració cada dilluns. En el meu cas, reitero que sempre vaig voler encabir-me en aquest món dels “mass media”. L’anomenada “Galàxia Gutenberg” segons el comunicòleg Marshall McLuhan.

Diu que “vol fer quelcom diferent. Que li agradaria escoltar el jovent, que ens estimula amb el què fa. Sobretot mitjançant les xarxes socials”. Aquestes afirmacions l’honoren. Sobretot perquè quan ell parla, diu…, que no és ben bé el mateix. I el què diu va a missa i senta càtedra. Ho fa “a petició pròpia”, abans no vingui algun “trainer” que l’assegui a la banqueta dels “suplents” en nom d’una incerta nova “tàctica”. Quin gran magisteri el seu …i quin greu que em sap!

Saber fer un pas al costat al moment que pertoca tan sols és a l’abast d’uns pocs privilegiats. D’aquests, al ram de la política actual no n’hi ha un de sol. La “moma” és tan sucosa que “tiben més les pessetes que les carretes”. Encara més quan se la mamen tan dolça que tenen el desvergonyiment de donar ordres als vassalls… quan ells mateixos passen olímpicament de tot. D’exemples, en tenim un munt.

“Per a sumar-se al dia rere dia d’una lluita partidista aferrissada, cal una força que ja no tinc i una fe que em flaqueja”. Admirable la seva sinceritat humil i encomiable la rauxa que atresora! Arribo al punt de veure’l i imaginar-lo al front de la presidència del país. Un personatge amb classe, bagatge, coneixements, empatia, fondària i un conjunt de valors que valen el seu pes en or. Raó de més per a plorar-ne la seva “pèrdua” a cada jornada.

Xerrar, mirar la vida, auditar el futur i dibuixar el futur de les coses de fa gairebé 58 anys ja l’etiqueta i col·loca en un pedestal. Això sí, sense donar-se-les de res. “El secret de la saviesa, del poder i del coneixement és la humilitat”, en frase genial d’Ernest Hemingway. Al bo de n’Iñaki se li escau perfectament com anell al dit.

Referia -al començament- que sempre ha estat un dels meus referents en aquesta selva periodística. Mai no s’ha plegat a cap ni una de les pressions per a “vendre’s” a grups o poders fàctics que s’haurien proposat fer-lo callar o baixar el to de les seves critiques i/o denúncies. Ací, com a recolzament d’aquesta visió meva, tinc ben present -i ho contrasto- el llibre “La ràdio emmordassada” del malaurat locutor Joan Castelló i Rovira (de l’any 1977).

Caldria un reportatge en profunditat per a definir les vinculacions financero-polítiques actuals de diferents grups de comunicació (escrits o audiovisuals… Privats i públics). Soterradament i tèrbola, pretenen imposar una línia editorial a la que alguns periodistes s’hi pleguen. No ho fan perquè sí, sinó amb la por silent a veure’s en la cua de l’atur.

No és la primera vegada que ho plantejo: m’hauria agradat desenvolupar tota la meva vida laboral al ram periodístic. No va ésser, però, fins a la prejubilació (al sector financer) que m’hi vaig anar encabint, de forma voluntària i progressiva. Tot i així, reconec la meva profunda admiració per la tasca impressionant, impagable i admirable d’un donostiarra de soca-rel. El seu mestratge esdevé un far per les noves generacions de periodistes.

Convé no perdre de vista que una de les fites cabdals d’aquesta professió és nodrir la ciutadania amb una informació creïble i com cal. D’aquesta manera, la gent pot fer valer -en tot moment- els seus drets davant d’una societat sempre canviant i competitiva. No em cap ni un sol dubte que l’Iñaki ho va dur al súmmum dels súmmums.