Però d'on han sortit aquest tèrmits?

Hem fet dos articles explicant el nostre punt de vista sobre el problema de fons de la sanitat. Considerem que per capes de pintura que s’hi posin, el tèrmit segueix minant la biga que suporta la sanitat:

https://www.eixdiari.cat/opinio/doc/91175/termits-a-la-biga-sanotat-1.html

https://eixdiari.cat/opinio/doc/93624/parlant-de-termits.html

D’on han sortit aquests tèrmits? No creiem que sigui vàlida l’explicació habitual de “el President Mas...”. És certa, però superficial i simplista. Intentem-ho?

Fins l’any 1978 l’estat té totes les atribucions en sanitat, les té en solitari.

Amb la Constitució és possible transferir a Catalunya les competències en matèria sanitària, i l’any 1981 heretava els hospitals de l’INSALUD, construïts per l’estat: un 10% dels que hi havia al territori, un 24% dels llits.

A l’estat els llits corresponents a l’INSALUD era el 60%. Aquesta desproporció, conjuntament amb un finançament  plenament deficitari que no valorava el cost real de la transferència, va ser  l’inici de la presència de tèrmits.

I va tenir, i té, continuïtat: l’any 2018 l’estat francès hi va destinar el 9,2% del PIB, l’espanyol un 5,9% a sanitat.

Un altre exemple que pot ajudar a entendre la situació ens la dóna la revista Expansión: el Tribunal de Comptes Europeu, el mes de setembre de 2020, va avaluar la capacitat dels estats per a gestionar les ajudes europees a que tenen dret. Espanya ocupa el lloc 25 de 27. Segons aquest tribunal únicament un 39% de l’ajuda s’utilitzaria com seria d’esperar segons, el pla previst a per l’UE.

Els motius que dóna per explicar que el 61% es desaprofités són concrets: manca d’eficàcia en la tramitació, problemes burocràtics,manca de projectes sòlids, poc control de la despesa i deixadesa política.

El tèrmit segueix viu i ben viu

El model sanitari a Catalunya fomenta l’espoli privat dels recursos públics quan promou, directa o indirectament, les assegurances de sanitat privada. O quan posa a disposició de la sanitat privada la seva infraestructura, maquinària i professionals, pagat tot això amb diners públics. Arriba a l’extrem quan l’administració pública ofereix als seus treballadors una cobertura sanitària mitjançant una mútua privada. Un 33,39% dels catalans en tenen una.

Catalunya tenia dèficit d’instal·lacions sanitàries (1981) heretat de l’estat, i la Generalitat , Institut Català de la Salut, va destinar diners públics a construir nous centres. Si els construïa, per què no els gestionava directament i, en canvi, sí que els atorgava, sense concurs, a diferents empreses?

Això ha portat que la Generalitat cada cop tingui, a la pràctica, menys pes dins del sistema sanitari públic. Un primer pas va ser la creació de consorcis: òrgans de gestió on hi participaven Generalitat, Ajuntaments i entitats privades sense ànim de lucre. Eren òrgans autònoms de l’administració pública que no passaven pels mateixos controls de fiscalització i contractació pública que els centres de l’Institut Català de la Salut (ICS). Per posar en marxa aquesta organització, l’any 1990, es va aprovar la Llei d’Ordenació Sanitària de Catalunya, que la consolidava i creava el Servei Català de la salut (CatSalut). Aquest servei repartia els diners públics entre els diferents prestadors sanitaris.                                                                        

L’any 1995 es reformava la llei obrint la porta perquè centres sanitaris que tenien ànim de lucre poguessin incorporar-se com a prestadors de serveis, és a dir, que la sanitat s’obria formalment al capital privat. El problema principal d’aquesta nova situació no era que la Generalitat, que no tenia prou recursos, pagués a qui sí que en tenia per garantir l’atenció sanitària. El problema més greu era que construïa equipaments sanitaris nous i pagaven aquestes empreses o fundacions perquè els gestionessin.

L’any 2000 es va fer un nou pas cap a la privatització amb la creació d’un organisme, el SISCAT, que integrava tot el conjunt de serveis sanitaris. És el que ens ha portat a la situació actuals: l’ICS gestiona el 77% dels centres d’atenció primària i el 25% dels hospitals. Tota la resta correspon a consorcis, ajuntaments o entitats i empreses privades. El resultat és eloqüent, dades de 2020:

Sanitat ingressa del pressupost 9.739 M. El 30% va a l’ICS i empreses propietat de la Generalitat; el 70% dels diners públics destinats a Sanitat estan gestionats per òrgans externs, empreses fora del control econòmic i jurídic del sector públic.

Després de vint-i-tres anys de govern de Convergència, l’any 2003, es forma un govern del PSC, ERC i ICV, que va durar fins 2010.

Van ser anys de creixement de la bombolla financera, que va significar la construcció de nous grans hospitals. A continuació va arribar la punxada, i és quan es dissenyen les polítiques que coneixem com a retallades. Si bé les va aplicar Convergència (Boi Ruiz – CiU), qui les va planificar va ser el Tripartit (Marina Geli – PSC), en concret els departaments de Salut i el d’Economia i Finances.L’any 2005 es redacta l’Informe Vilardell, que proposa el copagament, malgrat que no es va aplicar encara.

Un any més tard es crea la Fundació TIC-Salut on hi participen, ja l’any 2008, grans empreses farmacèutiques, consultores, tecnològiques i proveïdors de material sanitari. Aquesta fundació volia impulsar el big data, és a dir que les empreses privades del sector puguin fer negoci amb les dades mèdiques dels usuaris del sistema sanitari.                                                      

L’any 2010 es dicta el decret de reforma dels pressupostos, aprovat per PSC, ICV i ERC. Contenia la retallada del 5% del sou dels treballadors del sector públic, per tant també dels sanitaris.

La retallada del Departament de Salut, 2010, va ser de 423 milions, d’un total de 1.670, i que van desaparèixer del pressupost autonòmic.

Aquell mes de juny el Tribunal Constitucional publicava les retallades de l’Estatut, i el President Montilla convoca eleccions. Va guanyar Convergència i la Consellera de Salut Marina Geli, del PSC, va ser substituïda per Boi Ruiz, que fins aquell moment havia estat cap de la patronal sanitària.

Les retallades no acaben, però l’espai de l’escrit, sí. Continuarem...