Alexandre de Riquer i l’arbre de la Vida

Els desastres ecològics i l’emergència climàtica no són cants de sirenes: són fets incontestables que cremen i ens fuetegen amb la fúria d’una tempesta de pluja i vent huracanat. Es veia a venir, però no hi ha més cec que el que no vol veure, com diu la dita popular.

A propòsit d’aquesta clarividència de sàvia sibil·la, un dia del mes de juny de l’any 1909, l’artista i poeta modernista Alexandre de Riquer (1856-1920) va escriure dolgut, entristit, al Cant XVII: Destrucció, que forma part del Poema del bosc publicat l’any 1910: «Ha mort, ha mort el bosc. Sols queda una migrada/ imatge del que fou la catedral sagrada».

Són versos profètics del mal que passats més de cent anys assola, exhaureix i gairebé extermina la Naturalesa, la nostra placenta, la nostra mare!, i que, en resposta, i en el cas de Riquer a l’avançada, ha propiciat la consciència ecològica. Un fenomen nou respecte de les cultures antigues. Quan en el llop, o en l’os, o en el conill de bosc s’hi percep una ànima, no se’ls mata sense sentit. «Quan en l’arbre es veu alguna mena d’ancestre es respecta el bosc», escriu el filòleg Xavier Marzal al seu assaig Natura elevada a Déu (Pagès editors, 2016).   

S’ha generalitzat una mentalitat ‘moderna’ que refusa, superba de materialisme, els vells cultes a la Naturalesa per considerar-los ‘primitius’ i, en canvi, aquesta mateixa mentalitat adora amb grans dosis de fetitxisme el vedell d’or que li ven el capital interessat, la política corrupta, les ideologies dogmàtiques. Tot esprement recursos, els líders d’aquesta mentalitat no en tenen prou i si poden també anul·len la consciència del mal. Des del moment en què res no es considera sagrat tot es pot exterminar, també les persones. «Tot el que acaba sent, d’alguna manera, dessacralitzat, acaba sent, d’alguna manera, profanat», afirma Xavier Marzal.

A la vista de la progressiva devastació de la Natura, cal preguntar-nos pels efectes d’aquesta modernitat tan mal entesa i sens dubte pervertida, amb l’abús i l’extracció massiva, salvatge, per part de la  cobdícia humana dels recursos naturals que en el camí dels últims dos-cents anys ha situat la Naturalesa, i a nosaltres amb ella, al caire de l’extinció.

«Ha mort, ha mort el bosc en lenta agonia». L’escriptura com a dol, com a plany en el poeta Riquer, si bé en el conjunt dels divuit Cants que integren el seu Poema del bosc també hi emergeixen aspectes lluminosos com ara la contemplació, extasiada, meravellada, de la vida del bosc en el seu fraternal fluir còsmic: «Hem vist entre fullatges l’estrella...».

«Obsessionats per l’arbre de la ciència del bé i el mal, la humanitat sovint ha oblidat dirigir la mirada a l’arbre de la Vida», escriu el doctor en química, filòsof i teòleg Raimon Panikkar encapçalant un article publicat al llibre El árbol de la Vida. La naturaleza en el arte y las tradiciones de la Índia (Kairós, 2001).

El modernista Riquer no pertany al camp dels oblidadissos sinó al camp dels atents a l’arbre de la Vida en el mateix sentit metafísic que María Zambrano va exposar en un dels seus assaigs filosòfics de referència, Claros del bosque (Seix Barral, 1986), i tradueixo: «Es neix, es desperta. Aquest despertar és la reiteració del néixer en l’amor preexistent».

Un amor adult que esdevé matricial, doncs, un amor conscient de la Vida que ens ha donat ulls corporals, però també ulls espirituals: els ulls que al final de la vida humana s’obren a la llum d’«una major naixença», com va escriure el poeta Joan Maragall.

Cal ‘veure’, però, amb aquests ulls de dimensió corporal/espiritual. En la lectura del Poema del bosc es constata que hi ha una participació mística, vivencial, en la contemplació del bosc per part de Riquer. De fet, en tota la seva obra hi ha un panteisme poètic, una identificació amb la Naturalesa com un ésser bategant, com una entitat viva que parla amb el seu propi i misteriós llenguatge: «El misteri profund de les amples boscúries/ secret que pressent el poeta clarivident», escriu Alexandre de Riquer al Cant VI: El camí perdut, del Poema del bosc.

«L’amor és en l’arrel de tot coneixement», afirma Panikkar, i afegeix: «Conèixer sense amor no és veritable coneixement, només és agafar, aprehendre, apropiar-se, en definitiva, un robatori, una usurpació».

És on som, i per aquest motiu ha anat creixent en certes persones sensibles al dolor de l’ànima del món, un sentiment de desolació i desemparança tant com ha anat creixent en elles la necessitat de respondre de manera activa i compassiva al dolor de la terra que és també el nostre dolor. El veritable avenç, com diu Marzal en les seves reflexions, és mitigar el dolor en tots els seus rostres.

«Fa falta una ecosofia (el terme és de Raimon Panikkar) per comptes d’una ecologia. Per comptes de dominar i protegir [cal entendre protegir de manera paternalista, no de manera fraternal, franciscana], tornar a sentir, a escoltar, a olorar, inclús a comprendre olorant, a saber sentint», escriu, i tradueixo, la poeta i filòsofa Chantal Maillard a El árbol de la Vida.

Una invitació a l’amor per la Vida tot sentint-se ser en herba, i en arbre, i en l’humus de la terra, i en l’aire per respirar en profunditat la Vida en totes les seves dimensions temporals i no temporals: biològica, psíquica, intel·lectual, espiritual.

‘Coneixement sentint’, o coneixement per l’experiència, en diu Chantal Maillard d’aquest ‘ser amb’, i posa d’exemple la via de l’amor present en les místiques ‘cordials’ tant d’Orient com d’Occident que duen a «l’harmonia per la via de l’amor».    

Alexandre de Riquer, un poeta ‘sentint’ en el doble sentit: el de sentir cordialment, amb el cor, i en el fet d’escoltar amb atenció la veu amagada de l’arbreda, escriu al Cant II: Pregària del bosc, del Poema del bosc: «De mi havien fet santuari/ i ara era el tron de la mort».

Que una obsessió positivista i utilitària respecte de l’arbre de la ciència no ens faci oblidar, o menystenir, l’arbre de la Vida perquè la seva dimensió que és  una i plural al mateix temps. Que no ens esmussi la nostra capacitat per sentir la vida en tota la seva plenitud i ens faci perdre sentir-nos ser amb la Vida com ho sentia el santet del Priorat, Jaume Sabaté, al qual li feien mal com en una ferida les destralades arbitràries i indiscriminades que segaven la vida dels arbres del bosc de la mateixa manera que a tants se’ns va fer una trencadissa a l’ànima quan vam veure estimbats i esmicolats a cops de mall els monumentals budes de Bamiyan.

En la seva reflexió sobre la manifestació expressiva de la Naturalesa en una obra artística, escriu Maillard a El árbol de la vida: «L’originalitat d’una obra consisteix a senyalar el vincle que l’obra estableix amb l’Origen».

El gran arquitecte modernista Antoni Gaudí ho va expressar en termes semblants: «Ser original significa retornar a l’Origen». Abans que fossin escairades o esculpides, s’explica que Gaudí donava uns copets a les pedres per tal d’escoltar-ne el so amb l’orella interior, espiritual, i així sabia quines pedres eren aptes, és a dir: vives, per a la seva arquitectura no només d’aspecte orgànic sinó amb ànima.

Aquesta ànima és la que transmeten de manera capil·lar les esglésies romàniques de la Vall de Boí: només entrar-hi i recollir-se entre les seves vetustes parets desapareix la noció del temps tot contemplant la majestat del Pantocràtor o de Maria asseguda a la càtedra de la saviesa. Com en un ventre matern i tancant els ulls s’escolta la veu de l’univers que parla a l’ànima receptiva. 

El doctor Qing Li, budista nascut a la Xina, immunòleg i director de la Societat Japonesa de Medicina Forestal, recomana els Shinrin-Yoku, banys de bosc, «gaudint-los amb els cinc sentits, tancant els ulls i afinant el sentit de l’oïda i de l’olfacte i respirant fondo...». Respirar la Vida en l’església viva del bosc.

Vincle de l’obra d’art, doncs, amb l’Origen de la Vida, amb el nodriment i la inspiració que prové de l’arbre de la Vida, centre de la creació en evolució i, per tant, eix de l’esdevenir genèsic de la Vida en totes les seves facetes. Per aquesta raó, i com dins d’un gran cor que bombeja la sang, l’oxigen i el pensament de l’univers, Alexandre de Riquer va escriure «tot cap dins meu» en un dels versos del Poema del bosc, sens dubte una de les obres més rellevants del modernisme literari a Catalunya. Una obra poètica d’alçada que en el seu rostre ecològic lliga amb l’ecosofia de Raimon Panikkar: una espiritualitat encarnada per habitar el món, una saviesa de la Vida que reintegra, com ja havia sigut en un principi, les dimensions del diví o sagrat, l’humà i el còsmic.