Profe, això no pot ser

Fa uns anys, quan encara exercia de mestre - professor, a ESO, quan s’apropaven eleccions, en parlàvem a l’assemblea setmanal.   

En el cas del/s partit/s que tenia/en el govern, una activitat que sempre fèiem era agafar les promeses electorals i mirar què havien fet en relació al què havien dit. Un segon pas era llegir què prometien de cara al futur.

Fèiem una activitat semblant dirigida als partits que no havien estat al govern, comparant promeses, actuació i noves promeses. En conjunt resultava sempre una font molt rica d’informació. Ells o elles - alumnes-  encara no podien votar, però treballàvem el sentit crític, la capacitat de moure’s per criteris formats en lloc de fer-ho per impulsos provocats per frases enginyoses, engrescadores però buides i falses.

Una altra activitat sana i reveladora era veure la relació que hi havia entre les propostes reals, no frases, i l’oratòria en contra dels altres grups polítics. Sovint resulta vergonyós veure que es fan poques propostes pràctiques, sustentades en algun argument, i les moltes envestides desqualificadores dirigides als altres grups. És lògic voler guanyar, però ha de ser per córrer més que els altres, no per voler-los fer entrebancar.

De vegades apareixen contradiccions evidents: no deu ser explicable que un partit que com a govern inverteix el triple en Defensa que en investigació sanitària, ara culpi a altres del desastre sanitari i es “comprometi”a millorar la sanitat. I com aquest, podria posar molts exemples més.

És usual que l’hemeroteca es giri en contra de les promeses, que demostri que és molt fàcil dir i molt més complicat complir. Poden prometre una cosa si tenen clar que no ho faran o que faran el contrari? Caldria que els partits es fessin responsables del què han ofert si ocupen el govern? Caldria que justifiquessin, no excusessin, els seus incompliments i expliquessin les obstruccions que han rebut per evitar que complissin?

Actualment es plantejaria un nou problema: tots els partits polítics caben dins de la democràcia? Els que el que volen és desactivar la democràcia també s’han d’admetre? És lògic que, emparant-se en la llibertat d’expressió, vulguin des del poder, prendre aquesta mateixa llibertat als que no pensen i opinen com ells?

Segurament sortiria a debat si la presència d’un micròfon ajuda a fer afirmacions falses, que es contradiuen amb la realitat. Una persona representant del govern pot mantenir davant dels mitjans i dir que no hi ha presos polítics? De presos per motius polítics, n’hi ha, i no únicament a Catalunya. Uns són polítics i altres, malgrat no ser-ho, es pot negar que siguin presos polítics? Si són polítics presos, és admissible que el Tribunal Suprem els demani penediment, és a dir, modificar el seu pensament polític? No és una constatació del caràcter de pres polític que tenen?

Parlaríem de la separació de poders, de la seva importància, i opinaríem si ens sembla que hi és o no en el cas espanyol, justificant la nostra resposta en situacions reals.

Possiblement hauria aparegut el qüestionament de la justícia que permet mantenir actituds en contar dels drets humans i obliga a una persona a perdre un càrrec per mostrar una pancarta i no treure-la davant l’exigència d’una Junta Electoral.

Segurament, davant la convocatòria electoral del 14 de febrer, acabaríem parlant altra vegada de la separació de poders, de l’arbitratge parcial que significa imposar aquesta data quan tots els partits polítics catalans amb representació al Parlament havien acordat posposar-la. Tots, més o menys temps, volien endarrerir-la.

Ara ja no exerceixo de professor - mestre, i tots aquests interrogants no els podré comentar quan els esgrimeixin els alumnes. Però val la pena plantejar-se’ls, pensar-los bé, i resoldre’ls des de la llibertat i la reflexió i no des de la propaganda.