El menfotisme

Mai no he amagat la meva crítica pel que fa a com es van dur -de malament- les “coses” en el tema de la DUI i serrells col·laterals. De tant en tant, però, encara hi ha algú que em titlla d’ambigu en certs paràmetres. Em diu que tinc la rara “habilitat” de nedar i guardar la roba. En tot cas, entenc que aquesta manera de fer s’escau de ple en les col·legues del paraigües dels anomenats “comuns”.

Avui no parlaré pas d’ells. Ficaré l’ull en la figura d’un català “endollat” a la UE. Contra la hipocresia d’altres membres mediàtics del seu partit, obviaré per un moment el seu “teatral” i cínic rebuig a la figura de les famoses “portes giratòries”. M’estic referint, és clar, a Josep Borrell i Fontelles. De fa aproximadament 15 mesos, ocupa el càrrec d’alt representant d’aquest organismes per afers exteriors i política de seguretat comuna. Alhora és vicepresident de la Comissió europea a l’executiu que presideix la senyora Úrsula von der Leyen.

Recordo que l’actual president del govern espanyol és de la seva mateixa claca política. Quina barra! Arribat en aquest punt, goso qualificar en Borrell de pèrfidament vomitiu a l’hora de mesurar certs temes. Concretament, té la poca vergonya -amb bona dosi de raó-  d’anar-se’n a Rússia per a reclamar l’alliberament d’en Navalni. En un mateix ordre de coses, per què no fica al mateix sac el grup de catalans que duen més de 1.000 dies empresonats per la sentència del procés? Qui l’ha posat “firmes” és el ministre Sergey Lavrov: un altre barrut, emperò. “Tants caps, tants barrets!”

A la festa major de Sant Cugat del Vallès (2018), se’n va liar una de grossa amb uns cartells d’uns veïns. Estaven fins al capdamunt de l’incivisme de quatre brètols que miccionaven lliurement al carrer. El text dels mateixos era ben eloqüent i el vull aplicar -fil per randa- al “col·lega” de la Pobla de Segur: «si heu vingut a pixar, aneu a cagar».

No retiro ni un punt ni una coma d’aquesta dita. Crec que s’hi escau de dalt a baix. Prou que ve al país de la pell de brau per a fer de raier en la baixa del riu Noguera Pallaresa. La fotografia val el seu pes en or a l’hora de gratar quatre vots pel seu partit. Quan ho farà, però, per trobar una “sortida” digna a la infàmia de la garjola que castiga unes persones -amb les quals no “combrego”- a Lledoners, Puig de les Basses i Wad Ras, per exemple?

Tot i que pot ésser que no existeixi el mot del títol al diccionari, en un to suau, respectuós i alhora coherent convinc que és clar que tant se li’n fot. Això equival a "orinar-se" damunt la gent, fent ulls clucs a un problema real, que reclama una solució definitiva. Ja n’hi ha prou! Fa massa que dura la broma.

Amb uns comicis al principat per d’ací a 4 dies, no em val l’oferta descafeïnada de l’indult o l’amnistia. “Why not” revisió del judici i aplicació d’una sanció en forma d’una inhabilitació ben llarga? No essent així, assistim a una mena de “combat de boxa” surrealista, on n’hi ha per a tots: els uns pixen fora de test dient que “ho tornaran a fer”… Mentrestant, els altres passen olímpicament de tot. “Qui dia passa any empeny”. Probablement, ambdós bàndols són causa i efecte. S’omplen llurs bufetes i buiden els cervells… O tal vegada els emplenen de serradures.

Que ni els del nord ni els del sud defugin la qüestió real de fons. Tots plegats alteren seriosament la convivència de la majoria…i és summament greu.