Les dones a la II República

Per a les dones, la II República va significar un canvi ple d’esperança, i malgrat que no va haver temps per un canvi profund en els pocs anys que va durar, moltes dones van poder anar més enllà del que havien pogut en el passat i van poder trencar amb els rols opressors de gènere que se’ls havia atribuït. La constitució de 1931, a més de la concessió del vot, va consagrar el principi de igualtat entre els sexes, i va aprovar el matrimoni civil fundat en la igualtat entre homes i dones. També va implantar la igualtat a la família, per la qual els cònjuges es convertien en iguals i s’anul·lava el domini i/o tutela de l’home respecte de la seva esposa existent a la llei anterior. Es considerà que tots els fills/es tenien els mateixos drets i desaparegué la figura del fill/a il·legítim, defensada per l’església catòlica en contra dels drets dels nens i nenes no nascuts dins del matrimoni. El dret a divorci es contempla en la constitució i després es materialitza en una de les lleis més progressistes de l’època al 1932 i que, al contrari del que preveien alguns, moltes dones van tramitar. Es va protegir la maternitat amb una normativa avançada que va anticipar-se a les recomanacions futures de l’OIT. Igualment, es va  reconèixer el dret de les dones al treball remunerat i la igualtat de tracte a l’àmbit laboral en molts sectors excepte el servei domèstic. Va haver sessions de debat al congrés, l’any 1932, impulsades per feministes com Clara Campoamor i els partits republicans d’esquerres sobre l’abolició de la prostitució i de la trata, derivant en un decret abolicionista. Ja durant la guerra, estant de ministra de sanitat, Federica Montseny va fer un esbós per una llei d’avortament que no va poder ser finalment aprovada a nivell de l’estat. Tanmateix, una llei similar, escrita pel metge anarquista Félix Martí Ibáñez, va ser aprovada a Catalunya a finals de l’any 1936 i Federica Montseny va estendre la seva aplicació als territoris lleials a la República. Malgrat que molts d’aquests avenços, particularment a nivell laboral, no van acabar d’arribar a moltes dones, perquè, per exemple, molts no eren aplicables al servei domèstic, sí que va ser un canvi important respecte al període anterior pel reconeixement que significava de la personalitat jurídica de les dones en termes de igualtat amb els homes. D’altra banda, les dones van tenir més fàcil l’accés a l’educació, on es va instaurar la coeducació a tots els nivells educatius en el marc d’una escola pública i laica.

Durant la II República van treballar diverses associacions de dones. Va continuar la seva tasca l’Asociación Nacional de Mujeres Españolas (ANME), una de les associacions feministes més primerenques, fundada l’any 1918, i de les més importants a l’estat espanyol almenys fins a la República. Eren majoritàriament dones de classe mitjana, moltes d’elles professionals, algunes mestres, algunes empresàries. Demanaven el dret al vot a més d’altres demandes com la reforma del codi civil, igualtat de salari per les dones o l’abolició de la prostitució.  Van formar part d’aquesta associació Clara Campoamor i Victòria Kent. La secció de Barcelona havia estat fundada per Karme Karr.

El 1933, per iniciativa de la III Internacional, es creà una associació internacional de dones contra la guerra i el feixisme. El mateix any una delegació va visitar l’estat espanyol i s’entrevistà amb Dolores Ibàrruri, La Pasionària, creant-se una secció espanyola que a l’any següent es convertiria en “Asociación de Mujeres Antifascistas”, amb diferents comitès provincials i amb la presidència de la Pasionària. Va ser il·legalitzada després dels fets d’Octubre de 1934 i va canviar el nom pel de Asociación Pro-infancia Obrera. Reivindicava el dret al treball, a l’avortament, a la protecció de les mares, a ocupar càrrecs públics, etc. Però a a partir del cop d’estat es concentrarà més en els esforços de la guerra a la reraguarda, com l’ajut als refugiats, guarderies, sanitat, direcció de fàbriques. Va agrupar dones socialistes, comunistes i republicanes com Dolors Bargalló, d’ERC, que va fundar l’any 1937 la seva filial catalana, Unió de Dones de Catalunya, la qual va treballar de forma autònoma, tot i que van dominar les comunistes en ambdues organitzacions. A nivell de joves, es va crear a Barcelona l’Aliança Nacional de la Dona Jove, amb la mateixa base política. També l’any 1937, les dones joves de les Juventuts Socialistes Unificades (JSU) van crear l´organització Unión de Muchachas que va tenir gran importància en la mobilització de les noies joves per a la defensa de Madrid.

D’altra banda, després de la revolució d’Astúries de l’any 1934 va sorgir, a Barcelona, el Grup Cultural femení de la CNT, tenint entre les seves fundadores a Conchita Liaño i Soledad Estorach, entre d’altres. Gairebé de forma paral·lela, va aparèixer a Madrid el grup Mujeres Libres, fundat per Lucía Sánchez Saornil, Mercedes Comaposada i Amparo Poch y Gascón, que volien dur a terme la iniciativa d’editar una revista que havia de dur aquest nom –i la primera còpia de la qual es va imprimir el 2 de maig de 1936. Hi havia entre els dos grups lleugeres diferències, doncs el barceloní volia promocionar l’activisme entre les dones de la CNT mentre que el grup madrileny volia ampliar la conscienciació de les dones en general. Tanmateix, adonant-se de l’interès comú, el grup de Barcelona es va constituir en Agrupación Mujeres Libres, i l’any 1937 es va formar la Federación Nacional de Mujeres Libres, essent la revista Mujeres Libres el seu principal vehicle d’expressió, tot i que les seves militants també escrivien a altres publicacions anarquistes, com Solidaridad Obrera. Mujeres Libres no va ser simplement una agrupació per a l’emancipació de les dones dins del moviment anarquista, en el sentit de la reivindicació de drets, sinó que també va ser un lloc d’aprenentatge i un espai de reunió i discussió. Les militants de Mujeres Libres van organitzar cursos de cara a l’aprenentatge d’una professió, a través de les escoles tècnico-professionals per a dones i d’alfabetització. Certament, es reivindiquen uns drets, que apareixen formulats a diferents escrits de les militants anarquistes: igualtat de deures, responsabilitats i drets, dret a decidir i acceptació de la voluntat pròpia de les dones –és a dir, dret a ser lliures i dret al propi desig-, accés a l’educació i al treball en igualtat de condicions que els homes, a igual treball igual salari, abolició de la prostitució i creació dels anomenats liberatoris, etc. D’altra banda, Mujeres Libres creà un espai simbòlic de dones, necessari per a aconseguir la llibertat femenina, fent-ho de manera inconscient, partint de la seva pròpia intuïció.

Va haver moltes dones que van destacar durant aquest període, tant a l’estat espanyol com a Catalunya, i en molts camps diferents. A més de les ja anomenades, i altres ben conegudes a la política com Victòria Kent, o la primera alcaldessa de l’estat, Nativitat Yarza, d’ERC; milicianes com Rosario la Dinamitera o Lina Òdena; escriptores com Mercè Rodoreda, Aurora Bertrana, María Lejárraga, Rosa Chacel, María Teresa León o Lola Anglada; periodistes com Ana Maria Martínez Sagi o Mari Luz Morales; pilots d’avió com Mari Pepa Colomer o Dolors Vives; científiques com Maria (Montserrat) Capdevila d’Oriola o Maria Teresa Coral; filòsofes com Maria Zambrano; artistes com Remedios Varo, Gertrudis Galí o Margarida Xirgú. I moltíssimes altes, entre les que destacaré algunes dones vilanovines, com les germanes anarquistes Roser i Encarnació Dulcet, Dolors Mallafrè, mestra que va dirigir l’Escola Montessori de Vilanova.

Isabel Pérez Molina
Associació de Dones Feministes La Frontissa