Feminisme domèstic i micromasclismes

Imaginem un petit diàleg fictici entre dues mares: «Quan ma filla era petita, un dia va arribar a casa de l’escola plorant. Era a primer o segon de Primària. Em va dir que un nen li havia pegat a l’hora del pati. Saps com se li va passar aquest incipient malson? Li vaig dir que, si li pegaven, s’hi tornés i fes tant de mal a l’altre que mai més se li acudís tornar-ho a intentar. I que procurés que les mestres no la veiessin. Però que ella no comencés mai. Que pegar no estava bé, però sí defensar-se. I defensar-se traient les ungles si cal. «Ostres! Doncs a mi no se’m va acudir mai dir-li això al meu fill el munt de vegades que li va passar.»

Des de petits ens hem d’autodefensar de la violència de l’entorn. Alguns ho aprenen a fer ràpidament i d’altres triguen una mica més. Però l’objectiu és el mateix: no deixar-te trepitjar en benefici de la pròpia salut mental. Defensar-se és un acte que podem deixar al pati de l’escola i a l’àmbit familiar, si és que has tingut germans amb qui et barallaves físicament i no només verbalment.

A l’edat adulta, segurament, la millor manera d’autodefensar-te és denunciant els fets als Mossos i intentar comptar amb un grup d’ajuda i amistat que et doni suport moral. I si no tens aquest grup, cal intentar buscar-ne un, ja que no és bo passar aquesta situació sola. Cal trucar als serveis socials i, sobretot, difondre el que t’ha passat: el què, el com i el QUI. Hi ha també associacions de dones maltractades de les quals t’informaran tant els Mossos com els serveis socials esmentats.

Ara bé: podem fer alguna cosa a nivell personal per evitar arribar a aquesta situació? Actualment, tot i que encara els comportaments i les actituds masclistes són molt persistents, es poden observar alguns petits canvis en la direcció que seria desitjable. Així, fins no fa gaire, les dones que havien estat mares recentment i fins a certa edat de la seva canalla deixaven d’assistir a les reunions de les organitzacions  polítiques, sindicals... Quin canvi s’està produint? Doncs bé: ella no hi assisteix, però ELL, tampoc. Si més no, una part (encara molt insuficient) dels homes s’està fent cada cop més responsable de les seves tasques domèstiques.

Que els nens i nenes d’avui dia, futurs adults, no siguin masclistes, depèn de les normes socials que interioritzen des de petits en els diferents àmbits socialitzadors (família, escola, lleure, mitjans de comunicació...). I també de l’exemple que els donem des del nostre comportament davant seu. Una dona accepta el seu rol subordinat quan sempre fa els àpats i neteja la casa tota sola. Quan assumeix el paper que la tradició patriarcal ha atorgat sempre a les dones. També l’accepta quan sempre condueix el seu company i quan segueix permetent que la seva mainada porti en primer lloc el cognom del pare. El significat profund de tots aquests comportaments és copsat per la canalla: «El pare és més important que la mare. El pare mana». Per descomptat.

Com es pot evitar una situació semblant? En primer lloc, si es detecta aquest comportament al principi de la relació, cal  tallar-la en sec (també si es detecta més tard, és clar). La psicologia actual diu que hem d’evitar les relacions tòxiques de tota mena. Cal aprendre a conèixer-les per saber de què hem de fugir les dones. T’has d’autodefensar. I tot i que sabem que la nostra consciència es transforma en la interacció amb altres persones, ningú més que tu mateixa pot fer el primer pas per canviar la teva mentalitat. Pel que fa a l’home que es vulgui transformar, la solució és la mateixa: canviar la mentalitat.

Rosa Bonmatí Guidonet
PL Garraf