Poden parlar les dones?

Fa poc més de 30 anys, la crítica literària Gayatri Chakravorty Spivak(1) en un dels seus textos més rellevants demanava explícitament: poden parlar els subalterns? Amb aquesta pregunta Spivak apel·lava a la necessitat de recuperar la veu de tots aquells que havien estat silenciats pels règims hegemònics i per les polítiques de dominació. Però, en el mateix text, també assenyalava la necessitat de recuperar la veu de les dones subalternes, les quals no només havien estat oprimides per les polítiques de dominació imperants, sinó també pels discursos i les pràctiques patriarcals existents tant en els grups dominants com entre els mateixos subalterns.

En els darrers anys hem vist un fort interès per reconstruir la memòria històrica de la ciutat. Des de les institucions municipals s’advoca i es finança la creació d’una nova memòria col·lectiva que presenta com a principal voluntat recuperar i integrar la veu dels subalterns, dels oprimits, de tots aquells que no formaren part de les elits econòmiques, polítiques i socials de la ciutat, però que amb les seves accions vetllaren pels drets i les llibertats democràtiques de tota la ciutadania en temps enormement convulsos. No obstant, com succeeix en la creació de totes les memòries històriques, aquestes no són més que el resultat d’allò que volem recordar, i especialment del que volem oblidar. Així doncs, no podem deixar de preguntar: poden parlar les dones?

Entre les diferents accions que s’han dut a terme recentment amb la voluntat de reformular aquesta memòria col·lectiva destaca principalment la recuperació d’espais de la violència fortament masculinitzats. Coneixem els refugis antiaeris de la ciutat, hem recuperat les defenses costaneres de la Guerra Civil i homenatgem els vilanovins deportats als camps d’extermini i concentració nazi. Però, on són les dones?

Les vilanovines no patiren, sofriren i resistiren aquests temps? Foren elles les que tiraren endavant les seves famílies -tant a nivell econòmic com emocional- moltes vegades sense l’ajuda dels seus companys, els quals com bé ens recorden estaven a les trinxeres, als búnquers, exiliats, deportats, empresonats o morts. Foren elles les que canviaren les seves vides, i amb gran resiliència reforçaren els seus llaços de solidaritat, ampliaren les seves cures a infants de famílies més malmeses per la guerra i la repressió, ploraren pels seus fills i marits, alhora que aixecaven cada dia les seves famílies buscant nous espais de treball i noves estratègies de supervivència. Podem tornar la veu a aquestes vilanovines?

De la mateixa manera, dins d’aquestes polítiques institucionals dirigides a la reconstrucció de la nostra memòria col·lectiva en els darrers anys s’han recuperat algunes figures que han estat considerades centrals per la història recent de la ciutat, i especialment per la seva “dedicació i recerca de la solidaritat i la tolerància” de la nostra comunitat. Però, de nou, poden parlar les dones? Dels 31 retrats bibliogràfics fins ara publicats per l’Ajuntament de Vilanova i la Geltrú, 26 estan dedicats a homes, i només 5 s’han dedicat a 6 mestres de la ciutat -l’Eulàlia i la Teresa Rosell pel fet de ser germanes en comparteixen un. Volem una memòria en la que les dones segueixen sent silenciades? On només es recupera la veu d’aquelles dones que foren mestres? 

És cert que des de l’any 2003 l’Ajuntament de la ciutat duu a terme el projecte “Memòria de futur” que presenta com a principal objectiu recuperar la memòria col·lectiva de la ciutat i que en ell es dona cert èmfasis a la memòria de les dones. Però, també és cert que aquest projecte, sobretot el dedicat a les dones, es presenta més com un taller etnogràfic de recuperació de la memòria oral que un reconeixement explícit de la participació activa de moltes d’aquestes dones en la construcció històrica de la nostra comunitat. Quan les homenatjarem? Quan les introduirem en els espais de memòria de la ciutat? Quan realitzarem una veritable història social vilanovina en clau de gènere i feminista?

Com ja hem dit, la memòria històrica es creada a partir d’allò que volem recordar i, sobretot, del que volem oblidar. A diferència de la història o el saber científic del passat, la memòria col·lectiva sempre respon a una construcció selectiva estretament lligada a les polítiques públiques del present. I, per tant, és la nostra tasca com a ciutadanes preguntar-nos si volem crear una nova memòria en la que, mantenint un clar biaix androcèntric i patriarcal, només es recuperen amb força certes veus masculines. O si, contràriament, interpel·lem a les institucions municipals per construir una nova memòria històrica realment inclusiva i feminista en la que mai més haguem de preguntar: poden parlar les dones?

(1) Gayatri Chakravorty Spivak és professora de teoria literària i estudis feministes de la Columbia University (NY, USA). És considerada una de les intel·lectuals postcolonials més rellevants, destacant la seva publicació de 1988 Can the Subaltern Speak? (“Poden parlar els Subalterns?”).

Meritxell Ferrer Martín
Associació de Dones Feministes La Frontissa