Sobre l’eutanàsia

Ens parlen dels conceptes “mort digna i/o assistida o suïcidi assistit”. A partir de juny,  ja la podran sol·licitar persones majors d’edat, de nacionalitat espanyola, amb residència legal al país que pateixin una malaltia greu i incurable o un patiment greu, crònic i impossibilitant que afecti greument la seva autonomia. El patiment (físic o psíquic) ha d'ésser constant i intolerable.

Qui ho demani ha d’estar en ple ús de les seves capacitats. O bé ha d'haver-ho deixat consignat en un document de darreres voluntats. La petició haurà de validar-la un comitè d’experts que vetllarà per tot el procés. El pacient podrà triar l’eutanàsia activa o el suïcidi assistit. 

Al primer cas, seria un professional sanitari (el metge encarregat de tot el procés) qui administraria els fàrmacs necessaris per provocar-li  la mort. Al segon, se l'hi donen al pacient aquestes substàncies perquè se les prengui ell mateix. La llei no preveu que un tercer (com ara familiar) administri els fàrmacs adients per provocar-ne la mort. 

Amb aquesta llei, qui ho “necessiti” podrà decidir morir dignament i d’acord amb les seves circumstàncies. Em permeto situar la necessitat entre cometes pel fet que ningú no m’esplaia la casuística de manera exhaustiva. Dit altrament, em pregunto si -en massa casos- això no podria ésser un colador. “Feta la llei, feta la trampa”.

Arribat aquest punt, és evident que la controvèrsia difícilment podrem evitar-la. Si més no des de la perspectiva que toparem amb gent que s'ho mira dessota un prisma moral-ètic-religiós… I, per contra, amb d’altres que volen fer “tabula rasa” de tot i aplicar criteris polítics, de  recerca de vots o de pur positivisme.

Entenc, doncs, que -en aquesta conjuntura- el pensament de Sèneca assoleix el seu sentit màxim quan proclama que “la mort és un càstig per alguns, un regal per d’altres i, per a molts, un favor”. I, com a complement d’aquest gran filòsof de l’antigor, la visió de la malaurada Elisabeth Kübler-Ross, psiquiatra suïssa i gran entesa en el tema que ens ocupa caldria que prengués una posició de líder: “morir no té res a témer. Pot ésser l’experiència més meravellosa de la  vostra vida. Tot depèn de com hagis viscut”.

La paremiologia ens ofereix un ventall de reflexions important a  l’entorn d’aquest tema tan vidriós: “la mort tot ho acaba, tot ho  esborra, tot ho iguala, tot ho purifica, tot ho trenca i tot ho avassalla”. Amb l’aprovació d'aquesta llei, lamento dir que tinc tota la percepció que s'ha corregut massa. Han primat interessos electorals per damunt del que jo voldria qualificar de rigor, coherència, seny, deontologia i altres paràmetres… No endebades veig força divisió de parers dins del propi col·lectiu de professionals del sector mèdic. 

Admeto que som davant d'un text legal que era necessari abordar. Que aquesta llei hagi nascut sola no deixa d'ésser un error. Caldria que es trobés integrada en un marc de cures pal·liatives integrals a l'etapa final de la vida… Sense oblidar que hi ha serrells confrontants al llindar de dues altres realitats ben escabroses: l’avortament i el  suïcidi… Tanmateix, quan cada terra fa sa guerra, està clar que no anem bé. De moment, ho deixo ací. Per ara, heus ací un primer tast.