Bienvenida, Ms. Ursula von der Leyen

Hi ha una pel·lícula dels anys cinquanta que actualment està perfectament al dia: “Bienvenido, mister Marsall” de molta actualitat. Luís García Berlanga, el seu director, ens presenta un petit poble espanyol que es prepara per a rebre la presumpta visita dels americans en ple pla d'ajuda al desenvolupament. El poble veu una oportunitat i tota la vida social comença a girar entorn dels nord-americans. Els americans arriben, passen, marxen i el pobre queda decebut i una mica més empobrit per les despeses que ha fet.

Segurament, si el títol fos “Bienvenida Ms. Ursula von der Leyen” la pel·lícula ens podria anar com anell al dit. Però ara no parlarem de l’enriquiment d’alguns pocs i del deute que haurem de pagar entre tots, ens centrarem únicament en les pensions públiques.

Per rebre els fons europeus, que la senyora von der Leyen ha vingut a escenificar, l’estat s’ha hagut de comprometre en una sèrie d’aspectes, i un d’ells és el de les pensions. Ha enviat una proposta general, poc concreta, i deixa per l’any 2022 la major part de la seva aplicació. Hi ha reformes en perspectiva però estan envoltades de secretisme, ocultes darrera una opacitat que no permet veure, amb certa claredat, on ens poden portar aquestes reformes.

El gobierno necessita que la seva reforma sigui acceptada i per tant mostra alguns detalls que puguin semblar favorables als futur de les pensionis i oculta cautament aquells altres que representen una privatització creixent de les pensions públiques.

El gobierno no està sol en aquest intent, compta amb l’ajuda inestimable dels sindicats majoritaris, UGT i CCOO, però aquests sindicats, agents socials se’ls anomena, necessiten poder mostrar alguns beneficis, alguns guanys pels pensionistes que els ajudin a dignificar la seva posició davant dels treballadors.

Però els pensionistes són tossuts, i el moviment pensionista, la COESPE més en concret, fan tot el possible per fer sentir la seva veu dins un entorn de mitjans de comunicació entregats a la postura governamental. Sigui per l’actitud bel·ligerant dels moviments pensionistes, sigui per la necessitat de donar elements positius que els sindicats majoritaris puguin mostrar com a consecució. Una d’aquestes conquestes seria l’auditoria de les despeses impròpies de la Seguretat Social, diners de la SS que s’han fet servir per pagar partides que no li corresponien, que les havia de pagar l’estat.

*El ministre Escrivá reconeix l’existència de 23.000 milions d’euros de despeses impròpies, i reconeix que l’any 2023 han d’estar retornats a la SS.

*Però el Tribunal de Cuentas (i això rarament es diu) admet que durant els anys de funcionament de la SS, poden ser 100.000 els milions impropis.

*La dada que dóna Economistas Frente a la Crisis no apareix pràcticament enlloc, parlen de 500.000 milions.

El gobierno dóna elements positius als sindicats per poder justificar la seva actitud, però espera d’ells l’ajuda imprescindible per fer arribar als treballadors que tenen la jubilació a prop la bondat de la reforma. Ajuda imprescindible i interessada: subvencions creixents i participació del 6% per a cada sindicat en la gestió dels fons de pensions d’empresa, d’acord amb el BBVA.

Tot i la manca de concreció hi ha frases, afirmacions, que permeten veure que el camí que es vol emprendre és cap a una creixent privatització, amb l’argument fals que les pensions no són sostenibles tal com són actualment. I és cert: no ho són per una qüestió política no econòmica. El document enviat a la Unió Europea, “Sostenibilidad a largo plazo del sistema público de pensiones en el marco del Pacto de Toledo” té 30 pàgines i conté afirmacions preocupants.

Preveu “la posada en marxa d'un mecanisme de revaloració de les pensions que garanteixi el manteniment del poder adquisitiu”. Quin? L’IPC real? Un càlcul amb diferents variables que sempre acaben rebaixant l’actualització? Segueix apuntant “la revisió del sistema de previsió social complementària, fomentant el desenvolupament de plans de pensions d'ocupació (segon pilar) a través de la negociació col·lectiva”. És a dir, plans privats de pensions d’empresa: obrim la porta una mica més a la privatització?                                            

Seguim amb les afirmacions: ”impulsar a través de nous incentius positius la prolongació voluntària de l'accés a la jubilació”. Significa que per estalviar pensions es fomentarà treballar durant més anys, oferint a canvi un màxim de 12.000 euros. Tothom té clar que l’estat, via impostos, se’n quedarà uns 5.800 amb l’IRPF? Han donat a conèixer les condicions per poder accedit al que s’anomena “jubilació activa”? 

Hi ha més elements que contenen risc: “desplegar sistemes complementaris de pensions en l'àmbit empresarial i professional”. Tornem al plantejament d’una nova pensió privada: abans hem parlat dels plans privats de pensions d'ocupació, ara sistema complementari de pensions. Això ens portarà a una pensió pública raquítica amb el reforç d’aquests dos plans privats de pensions, un via empresa i l’altre personal. Però tothom els tindrà? Qui no hagi tingut una carrera professional seguida o hagi cobrat sous baixos difícilment podran nodrir aquests dos plans privats i quedaran únicament amb la part pública. Serà poc? No, serà molt poc.

Hi ha molt més, però per acabar un darrer apunt: “Substitució del factor de sostenibilitat per un mecanisme d'equitat entre generacions. Eliminar el factor de sostenibilitat era una promesa electoral. Ara la compliran: canvien el nom i mantenen el concepte.

Actualment el dret a una pensió pública digna i suficient està en perill. N’hem de ser conscients i ser conseqüents, a nosaltres ens pertoca defensar el dret per poder-lo transmetre a les generacions més joves.

Iai@flautes Garraf i Unitat Pensionista Baix Penedès.cat