La becaina

Som un país llatí. D'acord amb això, el clima estiuenc -i més, a hores d'ara, amb el canvi climàtic- és prou dur i extremat. Amb aquests paràmetres, tenim la mala fama de practicar i conrear una mena d'”esport nacional”: la migdiada. En el meu cas, acostumo a dir sorneguerament que és una praxi “que la meva religió no em permet”. Tot i que, assegut al sofà de casa, havent dinat, algun dia “peso  figues” -màxim, un quart d´hora- gairebé sense adonar-me'n.

Trencar o encetar el son, fer petar la becaina, cloure l’ull, mig adormir-se o dur a terme un acluca-l'ull són diferents formes d'expressar la mateixa cosa: una pausa (un “break”) havent dinat, on  la dita italiana del “dolce far niente” assoleix la màxima cota.

Em fa riure la dita del “pesar figues”. Sembla ésser que prové de les  davallades sobtades de la barbeta, bo i assegut, com el plat d'una  balança sota la impulsió d'una fruita que tant m'agrada. Endormiscar-se fent cops de cap en una pausa breu equival -en castellà- al “dar cabezadas”. Una manera ben plàstica de dibuixar o pintar aquest fet, tal com si metafòricament fos un quadre o aquarel·la.

En una dinàmica paral·lela, recordo comentaris burlescos d'un antic company de feina. Sempre feia broma amb els col·legues que, fora de l'horari laboral, fèiem per practicar algun esport: jugant un partit de frontennis o fulbito. Com a argument per a fer valdré la seva tesi, encara se'n fotia més el dia que algú es lesionava. Llavors, deixava  anar un veieu com el millor esport és el ”sillón-bol”? No es pot pas,  però, matar tot el que és gras. Vull dir que es té tot el dret a fer  migdiada o a passar-ne de llarg. Entre un extrem i l'altre, tot no és  blanc o negre. Alhora hi ha tonalitats grisoses, per exemple.

Fidel al meu costum -quan escric- de cercar algun adagi que recolzi  la meva reflexió o teoria, penso que és molt adient aquest: “migdiada d'agost emborratxa més que el most”. De, si s'allarga més enllà d’una horeta, un es pot llevar de mala lluna. Tot i que sovint predico al bell mig del desert, havent dinat pot ésser un bon moment per a llegir una estona…, en comptes d’anar a tombar-se al llit. Crec que  esdevé molt millor fer la digestió fullejant un llibre que no pas deixant-se caure als braços de Morfeo. Als vespres, per anar bé, convindria sopar un parell d'hores abans d’anar a fer nones. Hi ha molts metges que ho certifiquen.

La becaina (”siesta”, en espanyol) transgredeix la lògica de la productivitat constant. En tot cas, cal lluitar contra el criteri que tan sols contempla la hiperactivitat “per se”. Sovint, “perdre” una mica de  temps també pot ajudar a reemprendre l'activitat amb nova empenta. Saber aplicar -quan pertoca- l’art de la interrupció, d’un descans breu és una forma de fugir d'un sistema aclaparador. Pot esdevenir, fins i tot, dissidència, espai conquerit i refugi balsàmic per la ment.

El neurocientífic anglès Matthew Walker preconitza que “dormir 30  minuts al dia ens connecta la nostra biologia”. Paral·lelament, l’activista afroamericana Tricia Hersey creu que “una sensació  d'esgotament continuat ve a ésser un problema racial i de justícia  social”… La fatiga arriba a generar autòmates, la qual cosa comporta que la gent mai no s’aturi a pensar. Arribats en aquest punt, tot es podria ensorrar com un castell de cartes.

Per tot plegat, becaina…sí o no? Entre poc i massa. Òbviament, en  tots els àmbits vitals convé saber trobar la justa mesura.