ERC ja no el recorda

Heribert, però, tingué l’habilitat de signar un pacte electoral amb el Partit del Treball. Una fusió “contra natura”, amb una formació comunista radical ben arrelada en barris obrers del principat. Així, ell, essent cap de llista, assolí l’únic escó entre 350 diputats (ex-franquistes, comunistes i nacionalistes bascos i catalans). Ell (al Congrés) i en Xirinacs (al Senat) eren les úniques veus discordants al concepte “consens”. Dit altrament, un “café para todos”. Fins el punt que va votar “no” a la Constitució. Aquest tarannà li generà fortes critiques, fins i tot de dos catalans encabits al “pack” dels “pares de la Carta Magna”: Miquel Roca Junyent i Jordi Solé Tura.

Un cop retirat de la política, essent president de l’Ateneu barcelonès, publicà un llibre (“El què pensa Heribert Barrera”). Fet que li reportà “clatellades” d’arreu. Tothom anorreà la seva tasca patriòtica. Fins que, el proppassat setembre, l’ajuntament de Barcelona -a proposta d’en Manuel Valls i amb el suport de C’s- Ada Colau i Jaume Collboni tingueren la barra de retirar-li la medalla d’honor del consistori. Li havia estat concedida -el 2012- a títol pòstum. Un estil xulesc i prepotent envers qui té més nivell que ells dos junts.

Certament, mai no deixà d’ésser un personatge controvertit. Algunes de les seves declaracions aixecaven polseguera. Com ara quan defensà una “ningú no em convencerà que és millor una Rambla amb gent mestissa que no pas una on només passegi gent de raça blanca”. També que “els negres nord-americans eren menys intel·ligents que els blancs”… O que “preferia una Catalunya com la de la república, sense immigració”.

Contrastant la seva figura a la d’altres càrrecs històrics del partit, cal valorar la seva coherència política. Un fet del qual no poden presumir, per exemple, ni n’Àngel Colom o na Pilar Rahola, ben “camaleònics”. Tampoc no cal afegir gaire detalls a aquesta afirmació. Se sosté per sí mateixa, d’acord al que es pot verificar per mitjans telemàtics. A hores d’ara, ERC ostenta la presidència de la Generalitat. La factura del procés secessionista, però, ha dut una forta sacsejada i una divisió interna entre els republicans i els seus socis de govern. Fins i tot, dins del propi grup parlamentari, s’entreveuen tensions no desitjades a l’hora de reblar reptes de futur i enfocaments en la mesa de diàleg amb el govern espanyol. Cal tenir el coratge just per a ajustar l’anàlisi en allò que ha esdevingut un enfrontament entre dues Catalunyes: la dels que cerquen l’independentisme i la dels que no en volen ni sentir a parlar.

Tal vegada, lluny d’haver esborrat tan dràsticament la memòria de n’Heribert Barrera, fora bo -per part del seu partit- plantejar-se de recuperar alguns valors i experiències del seu sarró: podrien ésser força vàlids en les circumstàncies actuals. Per tot plegat, tanco el meu article, amb una sentència lapidària d’en Víctor Hugo: “el record és la presència invisible”.