Com afecta als infants la erupció del volcà canari?

Més de 6.000 evacuats a l'illa de La Palma per l'erupció del volcà Cumbre Vieja, s'han desallotjat veïns i turistes dels municipis d'El Paso i Llanos de Aridane, la zona habitada més propera a l'erupció. Un veí de La Palma diu... «Vaig sortir i queien grans pedres a casa».

Els veïns i veïnes de la zona han hagut d'abandonar casa seva de manera precipitada després de l'erupció del volcà, molts atemorits, tristos i desesperats. Uns sentiments que descriuen el moment viscut pels habitants d'aquesta zona sud de La Palma i un trastorn d'estrès pels nens, nenes i adolescents.

Parlem de situacions generals extremes per una catàstrofe natural, al seu poble i a l'escola, a casa seva, de les seves amistats on es vulneren molts dels seus drets i, encara pitjor, els pocs amb els quals encara compten poden estar en situació precària. En qualsevol crisi, conflicte o catàstrofe sempre els més febles són els nens i nenes.

Depenent de la magnitud de la catàstrofe natural i de la fortalesa institucional i econòmica del país; també de l’ajuda de fora que es mobilitzi per al país afectat. En el cas de les Canàries, fins que es recuperi una certa normalitat que mai arribarà a ser com abans. El nivell de devastació ha estat important, però és possible que el període de reconstrucció sigui més curt.

Crec que en política és molt important fer exercici d’empatia, saber escoltar i posar-se en la pell dels veïns per poder ajudar-los, són molt importants les relacions. El funcionament de les administracions obliga a entrar en unes dinàmiques que no et permeten fer el que volen i costa de fer entendre a la gent que la voluntat d’un no sempre es pot dur a terme.

La psicologia de les emergències i desastres,  compta amb uns àmbits d'actuació concrets, amb professionals que treballen amb unes funcions pròpies.

Existeix la necessitat d’intervenció  de professionals ens els serveis d'urgències que garanteixin una atenció assistencial integrada i prevenir possibles psicopatologies derivades de l'emergència.

Tenint en consideració les possibilitats, els recursos i els riscs previstos a la zona, els equips hauran de trobar-se prèviament disposats i preparats per a respondre funcionalment quan sigui necessari. És molt important reduir el temps de reacció, realitzar una mobilització millor coordinada i un trasllat efectiu cap al lloc d'intervenció.

En els infants principalment poden aparèixer trastorns amb un gran patiment emocional i mental. La situació traumàtica provoca en el/la menor un fet tan fort que no és capaç d'afrontar ni d'assimilar.

El patir un desastre natural o un accident de grans proporcions pot provocar que el menor pateixi un trastorn. En ocasions la gent pensa d'una manera errònia que aquest trastorn es deu a un fet traumàtic, hi ha ocasions en les que aquest trastorn es produeix arran de l'acumulació de petits fets que es donen amb el pas dels dies.

Hi ha símptomes en el trastorn d'estrès posttraumàtic en els nens i nenes de menys de 6 anys d'edat, com que ploren a tota hora i d'una manera habitual, apareixen un seguit de comportaments que eren habituals en nens petits, com és el cas de fer-se pipí al llit.

Patir irritabilitat d'una manera constant el que els porta a enfadar-se a tota hora i una gran dependència dels seus pares. A vegades apareixen diferents pors com a la foscor o a quedar-se sols/es. Observem emocions com la tristesa o l'apatia.

En el cas de nens/es d'entre 6 i 11 anys, els símptomes poden convertir-se en problemes en els estudis i solen patir una pèrdua en l'interès de coses que abans gaudia.

Observem problemes relacionats amb la son com és el cas dels malsons o l'insomni, els infants es tanquen en si mateixos i no donen importància a les relacions socials. A vegades responen amb disgustos ja sigui amb els pares i altres persones pròximes a la família.

Els símptomes més clars del trastorn d'estrès posttraumàtic apareixen en adolescents de 12 a 18 anys, com el consum de substàncies com és el cas de les drogues o el tabac, conductes desafiants i destructives i problemes a l'hora de dormir i descansar.

Es poden aïllar de tot el món i no volen fomentar les relacions socials i una gran apatia per tot, un desinterès per qualsevol tipus d'activitat proposada.

Què podem fer davant d'aquest tipus de trastorn? Cal observar si es segueixen presentant símptomes és important l'acudir el més aviat possible a un professional especialitzat en la salut mental.

Pels pares no és gens fàcil, observen amb impotència com el seu fill/a ho passa realment malament, incapaços de poder revertir aquesta situació.

Caldrà donar-li suport en tot moment, fomentar la comunicació per aconseguir que l’infant sigui capaç de superar aquest trastorn realment greu i perillós en tots els sentits.

Pensem que l’infant es troba massa sol i a vegades els adults no responen com haurien de fer-ho, prioritzant altres circumstàncies que creuen, a priori, més urgents. Observem 4 fases, la primera de negació, el que passa ens sembla impossible, és real i està passant, pensem que hi ha persones que ho menysvaloren i pensen que això no té importància.

Una segona de por i d’ incertesa, és farà llarga i caldrà protocols necessaris perquè la comunitat educativa, alumnes, docents i pares i mares tinguin les eines. És una desescalada, per assimilar aquesta situació i afrontar amb garanties la ‘nova normalitat’.

Cal observar l’estat emocional de les persones, tant individualment com col·lectiva i estar molt atents a l’aflorament de determinades reaccions conductuals resultat de la catàstrofe i les seves conseqüències. Hem de pensar en l’empatia per lluitar contra el dolor i sobretot en tenir present als altres, un placebo és observar que sempre hi ha situacions més difícils.

Una tercera fase, d’exploració de les conseqüències del canvi, la nostra vida no tornarà a ser igual com era, per tant haurem de ser conscients d’aprofitar aquest moment, el canvis ens han de provocar poder donar noves respostes, d’adaptar-nos-hi.

De reconstruir allò que era vàlid i de millorar i aprendre dels errors, de caminar junts, fent aliances, aprofitant les fortaleses. La quarta fase és la de la consolidació i domini, quan anem superant les circumstàncies.

Hem de fer entre tots i totes una reflexió, sobretot pensant en com volem viure. No podem fer córrer frívolament informacions sense contrast i sobretot garantir que els infants han de ser informats amb rigor. Cal parlar clar sense responsabilitzar-los en decisions que no tenen que assumir per la seva condició d’infants, cal fer-los partícips del que poden fer per ajudar-nos.

Excloure als infants de la realitat no ens porta enlloc, sempre hem d’aprofitar l’amor, la comprensió i el reforç com a mesures adients per al seu desenvolupament. Protegir-los no vol dir excloure’ls d’una realitat que vulguem o no hauran de viure i conviure amb la seva família.

“No es pot fer retrocedir el rellotge, però sí que es pot tornar a donar-li corda”.

Joan Rodríguez i Serra, és educador social