Laura Farré Rozada, un pianisme irrefutable

Diumenge passat vaig tenir la gran sort d’assistir al concert que Laura Farré Rozada va oferir al Fòrum Berger de Vilafranca amb motiu de la presentació del seu segon àlbum Nimbus.

Ja fa temps que aquesta jove pianista desperta el meu interès i l’he escoltat i seguit a través de les xarxes, però sentir-la en directe ha estat tota una revelació. La Laura és matemàtica i pianista, dues disciplines que poden esdevenir complementàries tal com ens ho demostra ella amb la seva ciència i intel·ligència. Recomano especialment els seus podcasts  La cinta de Möbius a Catalunya Música, programa divulgatiu sobre la relació de la música i les matemàtiques.

Lluny queden els temps en que la música gaudia de la consideració més alta a l’antiguitat de Roma, Grècia o la Xina, per posar uns exemples. Era tan o més important que l’astronomia, les matemàtiques o la retòrica. Malauradament, avui no és així i s’ha arribat fins i tot a considerar l’ensenyament de la música com a quelcom superflu i prescindible. Com a pedagoga del piano experimentada crec que puc afirmar que l’aprenentatge de la música contribueix al desenvolupament de les capacitats cognitives del cervell fent que les hores dedicades a aprendre a tocar un instrument repercuteixin en un millor rendiment escolar.

Nimbus és un viatge musical per les possibilitats creatives de l’aigua i ho fa a través de compositors i compositores del segle XX i XXI. Les obres, molt conceptuals, d’una dificultat tècnica, tímbrica i memorística descomunal, no podien haver estat en millors mans. La Laura les va comunicar amb tanta sinceritat, entrega i saviesa que el públic va restar atònit, expectant i meravellat que d’aquell instrument en pogués néixer tal varietat de sonoritats, efectes, ritmes, llums i ombres. Semblava màgia que l’aigua, la pluja, els trons eixordadors i aquells silencis tan eloqüents sorgissin de les mans i el cervell d’aquella noia.

Sovint em sorprèn com es banalitza la cultura i la música en particular, fins i tot dins del món de la clàssica o dita “música culta”. Com a contrast, la Laura mostra una gran seriositat i rigor, son sinceres les ganes de comunicar i fer entendre la música que interpreta. Això es nota i, com a mostra, el primer que va fer en acabar el dificilíssim programa, i com si no hagués fet res més que cuinar un bon àpat, va ser agafar el micròfon  i preguntar-nos què ens havia semblat, si ens havia agradat i si volíem preguntar alguna cosa.

Cal agrair-li l’esforç que fa per apropar la música contemporània als oients. Llàstima que hi havia poc públic.

Montse Rios i Rallé, pianista i professora a l'EMM M.Dolors Calvet de Vilafranca