Mir Geribert (el mite del Penedès històric) 1000 anys després

L’ocasió de la efemèrides pretén destacar que ara farà prop de mil anys aquest noble va autoanomenar-se Príncep d’Olèrdola, i en aquesta noció d’un quimèric principat d’Olèrdola -la vella ciutat dalt la serra que acobla la plana interior amb litoral del Penedès- deurien cabre-hi totes les terres que senyorejava, des de la riba dreta del Llobregat a la riba esquerra del riu Gaià.

Mir Geribert i la seva dramàtica epopeia, que un dia s’afirmà príncep i finí els seus dies pres a la Tortosa musulmana. Aquell noble bel·licós i intemperant de l’any 1000, és sens dubte el mite més sobresortint del país penedesenc. La intenció de la comissió que treballa en la commemoració de la efemèrides és precisament aquesta, fer conèixer l’extraordinari mite del que fou Senyor del Penedès, que gosà, un dia, declarar-se’n Príncep i la història no ha sabut revelar-nos mai quina era la seva secreta voluntat. I no perquè en el personatge i la seva gesta es pretengui singularitzar cap mena d’exemplaritat aplicable a la nostra contemporaneïtat. Avui l’atzarosa vida i miracles d’aquells nostres ascendents, no tenen altra lectura que la singularitat de les seves dramàtiques i èpiques existències, dedicades a conquerir i colonitzar espais vitals per els seu futur, que ens agradi més o menys, ha conformat el nostre present.

Fent coincidència amb la efemèrides, enguany també se celebra el centenari de les primeres intervencions arqueològiques per part de l’Institut d’Estudis Catalans a la vella ciutat d’Olèrdola. La vella i críptica ciutat, allà dalt la boira del temps i les altures, que excità imaginació d’enderiats personatges, en les ruïnes de la qual arribaren a veure-hi la misteriosa ciutat fenícia de Cartago Vetus, i en el terme ’púnics’ (com es coneixia als cartaginesos) el precedents del nom de la regió: púnics=penats=Penedès.

Per sort, en aquell devessalls de teories extretes de la lectura de vetustos cronicons i fabulacions d’estudiosos, van acabar intervenint-hi estudiosos de la talla de Pere Bosch Gimpera o Agustí Duran i Sanpere, que, ara fa cent anys principiaren a treballar sobre fets històrics documentats. Aquells treballs començats per la Mancomunitat de Catalunya van quedar interromputs amb l’arribada de les dictadures militars que hem patit durant tants anys. Després de la guerra del 36-39 l’activitat arqueològica va recuperar-se a través de l’arqueòleg vilanoví, vinculat al Centre d’estudis de la Biblioteca-Museu Victor Balaguer de Vilanova i la Geltrú, Albert Ferrer Soler, 1922-1954.

Finalment l’any 1963 l’espai on s’assenta la ciutat va ser adquirit per la Diputació de Barcelona i avui el jaciment està al càrrec de l’arqueòloga i museòloga Núria Molist, el treball de la qual ha estat força més que encomiable.

Avui, aquests dos esdeveniments, el centenari de les excavacions i l’ocasió de celebrar l’any Mir Geribert, són dos bones oportunitats per, a través de la història i la llegenda, intentar comprendre millor i divulgar amb eficàcia el territori del Penedès històric.