Salvem el català?

Vaig néixer a Barcelona quan encara era viu el dictador. El meu barri es va començar a construir als anys 50 del segle passat per tal d’ajudar a absorbir la creixent arribada de gent d’arreu de l’estat espanyol. Durant la meva infantesa era molt complicat trobar algú amb qui poder parlar en català. De fet, tot i que els meus pares eren d’origen català/valencià, entre ells, tot i saber parlar en català, es parlaven en castellà, per tant, la meva llengua materna va ser el castellà. A l’escola les classes sempre eren en castellà. El català era una assignatura més i el concepte d’immersió lingüística encara no s’havia encunyat. A dia d’avui, encara no sé com vaig aconseguir aprendre a parlar en català.

Què vull dir amb tot això? Doncs que la situació en que es troba ara el català, tot i ser crítica, no és tan greu com la que patia fa 50 anys. Si malgrat els esforços del dictador per fer-la desaparèixer no ho va aconseguir, com és que ara pensem que pot morir?

Tinc clar que a les xarxes socials i a les cadenes televisives el català està arraconat i que l’ús social i a les escoles i instituts va a la baixa, però si ens fixem en l’article 3.1 de la Constitució espanyola i en l’article 6.2 de l’Estatut de Catalunya veiem que la llei està de la nostra part i que si perdéssim la por a posar en pràctica el que diuen aquests dos preceptes, la salut del català no seria tan greu.

L’article 3.1 de la C.E. diu: “El castellà és la llengua espanyola oficial de l’Estat. Tots els espanyols tenen el deure de conèixer-la i el dret d’usar-la”. Com es pot veure, diu que tenim “el dret d’usar-la”, no “l’obligació”, per tant, si no volem fer servir el castellà a Catalunya no hi ha d’haver cap problema.

L’article 6.2 de l’Estatut de Catalunya diu: ” El català és la llengua oficial de Catalunya. També ho és el castellà, que és la llengua oficial de l’Estat espanyol. Totes les persones tenen el dret d’utilitzar les dues llengües oficials i els ciutadans de Catalunya tenen el dret i el deure de conèixer-les. Els poders públics de Catalunya han d’establir les mesures necessàries per a facilitar l’exercici d’aquests drets i el compliment d’aquest deure. D’acord amb el que disposa l’article 32, no hi pot haver discriminació per l’ús de qualsevol de les dues llengües”. En aquest cas, com passa a la C.E. amb el castellà, hi ha l’obligació de conèixer el català i el dret a fer-lo servir.

Què vull dir amb tot això? Doncs que la solució la tenim a les nostres mans. Qualsevol de nosaltres pot fer servir el català en tot moment i cap ciutadà català, ni ens pot dir res per fer-ho ni ens pot demanar de canviar al castellà per què no ens entengui. Qui té la condició de ciutadà català, és a dir, que viu i treballa a Catalunya, està obligat a conèixer i, per tant, a entendre, el català. Altra cosa serà que l’altra persona es vulgui expressar en castellà tot exercint els seus drets lingüístics, els quals, òbviament, s’han de respectar també.

Potser ha arribat ja el moment de deixar de tirar les culpes de la situació del català a elements externs com la tv i les xxss i començar d’una vegada per totes a no ser tan “amables” i canviar al castellà a les primeres de canvi. Si no obliguem la gent a entendre’ns mai no aprendran la nostra llengua. La llei ens empara.