Parlem de l’assistencialisme...

Quan parlem de l’assistencialisme ho fem sota el paraigües d’un conjunt d’accions desenvolupades per les institucions per tal d’assistir a persones o col·lectius en situació de vulnerabilitat. Aquesta situació pot ser conseqüència de diverses qüestions econòmiques i socials, massa persones no tenen les seves necessitats cobertes d’habitatge, de salut, d’educació, etc. Per aquest motiu s’estableix una relació de dependència de l'Estat i dels governants suposant una mesura traumàtica i no del tot justa.

La feina dels agents socials va començar molt lligada a l'assistencialisme i la beneficència, ajudar les altres persones per millorar el seu benestar, i que amb el temps es va anar professionalizant, fins al punt que els professionals de serveis socials s'han convertit en protagonistes del desplegament tant de la Llei de serveis socials com de la dependència i l'autonomia personal.

Moltes empreses socials que treballem en el sector social des dels valors de l’Economia Social, apostem per fugir de pràctiques assistencialistes i paternalistes. S’ha d’aprofitar la crisi sanitària, social i econòmica per consolidar i incrementar l’acció social on la persona estigui al centre de la intervenció. És necessari que la solidaritat, la intercooperació, l’acció comunitària i el canvi de model econòmic incideixin de manera directa en les causes de l’exclusió i la vulnerabilitat social.

S’han de potenciar professionals competents que vagin més enllà del que se suposa que han de fer en cada moment, que donin importància l'autonomia i de retruc a les persones, a les seves capacitats i a les seves possibilitats.

Un exemple del sistema assistencial seria el del banc d’aliments amb diners públics, creen dependència i no garanteixen una dieta equilibrada, ja que es basa sobretot a donar calories, conserves i productes secs. Calen mesures dràstiques i urgents per redreçar la situació. Cal que hi hagi un canvi de model agroalimentari que procuri ser sostenible, saludable, de proximitat i de qualitat. Un model que tingui en consideració l’autogestió i l’autoorganització per accedir a l’alimentació i deixar de banda la caritat i l’assistencialisme que massa sovint acaben cronificant la situació i perpetuant la dependència.

El repte del tercer sector és respondre a la urgència i no caure en l'assistencialisme, no solament per resoldre les necessitats d’alimentació i d'habitatge. Les ONG en els seus plans de treball, han de treballar per una veritable transformació social.

Les administracions per la seva banda han d’enfortir l'estat del benestar, actuar per empoderar les persones per tal que aconsegueixin la seva autonomia. Els equipaments i els programes de caire social s’han d’orientar en la prevenció i no únicament en l’assistencialisme, els educadors/es socials esdevenen un agents perfectes per a intervenir de manera eficient i eficaç per treballar des de la proximitat.

Penseu que s’han d’incrementar el nombre de professionals dels Equips Bàsics d’Atenció Primària (EBASP) per atendre les necessitats socials dels municipis i poder lluitar contra les situacions de pobresa i vulnerabilitat que s'han disparat durant i després de la pandèmia.

S’ha de treballar en campanyes per garantir que les joves participin activament en propostes i en àmbits educatiu, relacional, sociocultural i econòmic per tal d’incrementar el seu grau d’empoderament.

Així doncs, els professionals que treballem en temes relacionats amb la inclusió i les polítiques socials entenem que la caritat i l’assistencialisme no són la millora manera de incloure. La caritat no qüestiona les desigualtats, reprodueix els rols d’assistent i assistit, pot provocar i no ajuda a la emancipació.

Calen crear polítiques estructurals incidint en les causes i no les conseqüències, tenint en consideració que l’exclusió com a fet multifactorial, fomentar les relacions socials, treballar amb una perspectiva comunitària. Les polítiques socials han de garantir els drets a les persones.

Nosaltres com a societat hem de promoure espais assemblearis, generant polítiques transformadores més enllà de les cobertures de l'emergència i l'assistencialisme.

Els/les professionals no ens volem quedar solament amb l’assistencialisme, les persones nouvingudes volen treballar i no dependre de l’ajuda per menjar. El desbordament dels serveis socials i l’augment constant del nombre de famílies que s’han quedat sense ingressos ens ha de dur a la creació d’una xarxa de suport mutu.

S’han d’enfortir els vincles comunitaris, garantir la convivència, la qualitat de vida relacional, amb oportunitats de formació, de participació política, de lleure, esdevenint integradors.

Ens cal promocionar espais públics, amb més accions a medi obert, amb cura, més acompanyament i acollida. Les administracions i el Tercer Sector Social han de treballar per a la reactivació econòmica i social després de la crisi sanitària provocada per la COVID-19.

El nostre objectiu ha d’anar vers l’empoderament personal i l’acompanyament de les dones en processos d’identificació  i reivindicació dels seus drets, per desenvolupar-se, ajudant-les a conèixer  i enfortir les seves capacitats, la seva autonomia i els seus lideratges.

Ara és el moment de mesures urgents i radicals per redreçar la situació, amb un canvi de model agroalimentari, més sostenible, saludable, de proximitat i de qualitat. Un model on l’autogestió i l’autoorganització esdevinguin necessaris per accedir a l’alimentació, eliminar l’ajuda caritativa i assistencialista, que arriba a cronificar la situació i perpetuar la dependència.

Les Xarxes de Suport Mutu i d'Aliments són estructures sense suport de les administracions, que realitzen accions solidàries. Sorgides arran de la pandèmia, ajuden a persones de risc o gent gran a fer la compra, fan assessorament per l'accés a l'habitatge i l'àmbit laboral, faciliten un acompanyament psicològic, ajuden a dones víctimes de violència masclista.

La PAA considera que els ajuts han de ser per dotar les entitats d'infraestructura i suport logístic i per la recuperació d'aliments. Plantegen la proposta que la llei impulsi la implicació de les persones beneficiàries de l'ajuda alimentària en la gestió de les entitats receptores.

Cal una reassignació dels recursos públics, l’espai públic, la mobilitat, la forma de prestar els servis i l’ús dels equipaments (digitalització dels serveis, connectivitat de col·lectius i seguretat sanitària en l’ús d’equipaments), l’escletxa digital, les noves formes de treball, etc. Seran claus per superar aquesta crisi però també per estar preparats pel futur. Els ajuntaments han d’impulsar noves formes d’ocupació lligades als sectors més fràgils que ha destapat la pandèmia, com l’alfabetització digital, la transició energètica, l’atenció a la gent gran, la seguretat sanitària, etc.

Hi ha una necessitat urgent d’adquirir una visió global i transversal, que cerqui solucions globals i menys individuals. Els grans desafiaments són estructurals i les petites accions no serveixen per resoldre els problemes de la nostra societat.

François de la Rochefoucald ( París, 1613-1680) autor d’un destacat volum de Mémoires (1662), es conegut per les seves Màximes, la redacció de les quals començà el 1658; es tracta d’una col·lecció de 700 epigrames que constitueixen una fita del classicisme francès. Va escriure al segle XVII, “si tinguéssim la voluntat suficient, quasi sempre tindríem les mitjans suficients”.

Joan Rodríguez i Serra és educador social.