L'eclecticisme

Etimològicament, es tracta d'un terme que ve del grec: "eklegeinm" (escollir). Situat al camp de la filosofia, podríem convenir que és  l'escola de pensament caracteritzada per triar concepcions, punts de vista, idees i valoracions entre altres escoles, fent per barrejant-les de forma sovint contraposada. Es va desenvolupar, a Grècia, a partir del segle II a.C. com a forma de sintetitzar les troballes intel·lectuals de la filosofia clàssica anterior a autors presocràtics, com ara Plató i Aristòtil. Com exemple d'autor eclèctic, citaria pensadors que mai van  desenvolupar un sistema de caire propi. Com ara Ciceró, que assimilava teories estoiques, escèptiques i peripatètiques. La tendència eclèctica bescanviava el criteri de veritat objectiva pel de verosimilitud. Alhora posava l'accent en les qüestions morals, on normalment caldria trobar una ideologia global i universal.

A casa nostra, aquest corrent intel.lectual es va desenvolupar durant la Il·lustració del segle XVIII. Volia ésser l'única escola alternativa a  la visió escolàstica. Ací destaquen pensadors com Benito Jerónimo Feijoo i el valencià Andrés Piquer. Durant el segle XIX, tornà a sorgir  l'eclecticisme a França amb l'obra del filòsof Victor Cousin. Aquest autor va provar d'unir l'idealisme d'Immanuel Kant, la filosofia del sentit comú i les doctrines inductives de René Descartes.

Cap autor no posseeix la veritat absoluta. Tenir un esperit obert envers altres corrents pot complementar el propi pensament i/o gustos. Això és igualment vàlid en la música, l'ensenyament, la forma de vestir, la psicologia i altres branques artístiques. Malgrat tot, ve a ésser una mena de pensament intel·lectual basat en el sentit comú. A la recerca de la veritat i l'entesa interpersonal. Tractant, àdhuc, de fusionar materialisme i idealisme. Pot semblar un argument enrevessat/tèrbol. Tanmateix, en cloure la reflexió, crec que alguns adjectius sinònims amb eclèctic ajudaran a definir millor allò que m'havia proposat transmetre: mesurat, imparcial, conciliador i contemporitzador.

Dit tot això, segueixo pensant que la societat que ens toca viure requereix moltes més dosis de filosofia a l'hora de gestionar-la. La  classe política, mentrestant, es fa l'orni.. I així ens va! Per tant, em declaro eclèctic i indiferent amb aquesta absència de "savoir-faire".