Un Joan Triadú gairebé profètic

Arran de l’Any Triadú (2021) s’han recuperat textos seus de difícil localització i accés, com una quarantena llarga d’entrevistes, del més d’un centenar que n’hi van fer, que la filòloga i col·laboradora seva Susanna Àlvarez i Rodolés ha reunit en un volum d’allò més interessant i útil: Joan Triadú, en conversa (Eumo, 2021). Es tracta d’una selecció d’entrevistes molt diverses, tant per la procedència dels textos com pel contingut, tot i que, com és natural, hi ha alguns aspectes de la seva vida i obra que hi apareixen sovint, de les quals, entre moltes altres coses, m’ha cridat l’atenció l’actualitat i claredat d’algunes de les afirmacions que hi fa, referides a temes també diversos (llengua, cultura, ensenyament, política...), fins al punt que n’hi ha moltes que semblen escrites ara mateix. No podem parlar d’un Triadú “profeta”, com ell mateix diu en més d’una entrevista (p. 117 i 254), però sí que el podem qualificar de clarivident, sense por d’equivocar-nos. Per justificar aquesta meva impressió i compartir-la n’he seleccionat alguns exemples, dels quals donaré la pagina del llibre en què apareixen i l’any de l’entrevista, per corroborar el que he dit i que els anys, de vegades per desgràcia, no passen pas en va.

Pel que fa a la llengua, hi trobem afirmacions com aquestes: “Jo no soc un polític, però des del meu camp de l’ensenyament i la cultura em sembla irrebatible que si no parlem clar d’un país amb una llengua i una cultura catalanes, si donem peu a acceptar, per tàctica o estratègia, una altra cosa, ens enganyem i ens enganyaran.” (p. 94-95, 1983)

“Però, insisteixo, el que em preocupa més és l’ús social de la llengua, i aquí ja no anem tan bé.” (p. 108, 1990)

“El perill en què es troba el català em sembla avui més greu que mai. No per por que s’extingeixi (...), però sí que se’l redueixi, inconscientment o no, a un paper secundari. Que quedi com una llengua de cultura que aniria fent el seu camí, però al marge de la cursa dels esdeveniments que fan avançar la història.” (p. 165, 1992)

Pel que fa a la cultura: “La cultura és la força més prestigiosa i de més projecció que tenim, no sols l’escrita, sinó la plàstica, la de la imatge, la música, la del patrimoni, les biblioteques i totes les formes de culturització popular i viva. És el camí de salvar la llengua i amb ella la identitat –que tothom sàpiga que és català i res més que català–“ (p. 80, 1981)

“En resum, crec que mai no s’havia fet tant per la cultura catalana com ara, però potser mai, en temps del franquisme, no havíem estat tan en perill; no vull fer catastrofisme, però hem d’estar molt a l’aguait perquè tenim l’adversari a casa mateix. Hi ha un seguit de fenòmens contradictoris –classes en castellà a la Universitat, per exemple, o bé considerar que pertanyen a la cultura catalana els escriptors catalans que escriuen en castellà, etc.– que fan pensar molt. Ara, a mi, que ja tinc setanta anys, m’agradaria tenir-ne trenta-cinc per continuar lluitant. Hi ha encara molta feina per fer.” (p. 128, 1991)

Pel que fa a l’ensenyament: “L’escola catalana, ja ho he dit abans, és la que tracta tots els infants com a infants catalans i troba els mitjans pedagògics adequats per tal que tots els infants que van a l’escola tinguin el català com a llengua de l’escola.” (p. 67, 1981)

“També m’he de doldre que sobretot a l’ensenyament secundari, per desídia, per poca voluntat dels professors o perquè no s’apliquen les lleis com s’han d’aplicar, no es confirmi prou la catalanització que hi ha a l’ensenyament primari.” (p. 135, 1991)

Pel que fa a política: “Si nosaltres no sabem provocar un cert conflicte, hi haurà tota la convivència que vulguem, però sempre perdrem els catalans.” (p. 108, 1990)

“La unitat, ben àmplia, és necessària al nostre nacionalisme, si no el poble no hi tindrà mai confiança, i farà bé.” (p. 74, 1981)

“En el moment que arriba la democràcia (que és una pseudodemocràcia, perquè estem sota la democràcia espanyola), la tendència és a desmobilitzar-se. Què es va fer de les actituds (sobretot socialment) radicals de l’últim moment del franquisme?” (p. 337, 2010)

I no cal dir que en trobareu molts altres exemples al llibre, que no em puc estar de recomanar-vos.