Una punyalada trapera

Les editorials signades per en Jordi Juan, director de La Vanguardia, solen ésser força assenyades. La d'avui, primer dia d'hivern, ho és "cum laude". On ell titula "Trapero, un cessament cantat", jo transcric "una punyalada trapera". Igual com la "crònica d'una mort anunciada", ja pot "dir missa" el conseller d'Interior (el trànsfuga i camaleònic Joan-Ignasi Elena, que es va fugar del PSC a ERC). O recargolar raonaments rebuscats en una suposada direcció "trinitària" per a degradar el bon jan i eficient Josep-Lluís Trapero. Un model d’honestedat i bona feina. Al·legar que el seu estil directiu fos egocèntric i prepotent és fora de lloc i no sembla correspondre's amb la realitat. Li tenien botada i, tan bon punt han vist una escletxa, l'acaben de fulminar... Queden lluny les seves fites victorioses en la  resolució més que brillant dels atemptats terroristes del gihadisme  islàmic (a Barcelona i Cambrils). És clar que, llavors, qui el va felicitar fou el poble senzill. No pas la "xulesca" i menyspreable classe política dirigent al principat. Fins al punt que el tal Elena se'n rentà les mans, igual que Ponç Pilat, quan pregava que no li demanessin noves explicacions a ell, en la seva fantasmagòrica roda de premsa. Que, en tot cas, es faci -a partir d'ara- al Major en cap dels Mossos d'Esquadra Josep-Maria Estela, al comissari del cos, Eduard Sallent i a la sots-cap de la comissaria general de Relacions institucionals i mediació, Rosa Bosch. 

Adduir a nous lideratges, a modernització i a feminització (fins un 30%) d'estructures és un invent/excusa farcits d'hipocresia, enveja, gelosia, orgull, mòbbing i més tripijocs. Un autèntic brindis al sol, que ningú no pot creure. Driblar les preguntes de periodistes acreditats en la corresponent roda de premsa fa palès un estil tèrbol, covard i mentider. Per molt que a posteriori, fes sortir -a l'estrada, per a "recolzar" al conseller- amb dues figures de palla com Marta Vilalta (d'ERC) i Elsa Artadi (de Junts). Lluny d'ajudar, la teatralitat i el rictus forçat no podien amagar un cert paripé esperpèntic. Ara, en un nou destí (sense concretar, a hores d'ara), a què dedicarà el temps lliure l'ex-major? Me’l col·locaran a enganxar segells… en algun racó d’oficina? De debò pensen que ens llepem el dit amb la suposada despolitització d'aquest cos de seguretat? Més aviat aconsegueixen tot just l'efecte contrari. O no? 

De ben segur que no els agradarà sentir la dita del "la dona del Cèsar no tan sols ha d'ésser honrada, sinó que ho ha de semblar"... I, en el cas que ens ocupa, l'equació no arriba a bon port. Tot grinyola i, alhora, fa pudor de socarrim. Per tot plegat, fent un joc de paraules o, fins i tot, un embarbussament, concloc que, al major Trapero li acaben de “cardar una punyalada ben trapera”. Més clar, l'aigua!