Correspondència entre dos grans poetes

El professor Roger Canadell hi recull, doncs, les cartes conservades que els dos poetes es van enviar entre 1961 i 1983. Es tracta d’un conjunt riquíssim i interessantíssim que és una mostra de moltes coses, però sobretot de la sinceritat i amistat que traspuen en tot moment i que creix amb els anys; així com creix l’admiració de l’un per l’altre, per la seva poesia, certament, però sobretot per l’actitud vital i compromesa d’ambdós poetes. Una actitud vital que diries que es complementa: l’un pessimista fins al moll de l’os i crític sense embuts; l’altre optimista rematat malgrat la malaltia, les estretors econòmiques..., i convençut que en l’individu / l’home hi ha la força per provocar canvis importants, per exemple en la recuperació nacional. No és pas estrany que Martí i Pol demanés que les cartes no es publiquessin a finals de 1980: que n’haguessin fet esclatar de butllofes! Parlen tan clar i tan críticament de política, de teatre, de poesia i poetes, de traducció, del món editorial...! Són uns documents d’allò més útils per entendre una mica millor uns anys claus que massa sovint ens han volgut vendre com a essencials en la superació del franquisme i que ara veiem que en bona part van ser una enganyifa que, amb gran lucidesa, ambdós poetes ja denuncien. Sobretot Joan Oliver / ”Pere Quart”, amb el seu pessimisme “lúcid, encoratjador i necessari”, com li diu en diverses ocasions Miquel Martí i Pol.

Afegiu-hi la cultura, tant llibresca com popular, que trobem en les reflexions que comparteixen, i encara la riquesa de la llengua que hi fan servir (Martí i Pol, per exemple, sovint ens obsequia amb dites, frases fetes... de la padrina, com recalca en diverses ocasions) i entendreu per què no em puc estar de recomanar-vos el llibre.

Què hi hem trobat a faltar? Sobretot un índex onomàstic final que facilitaria la busca de les nombroses referències a personalitats d’allò més variades: Marià Manent, Maria Aurèlia Capmany, Joan Brossa, Emili Teixidor, Lluís Llach, Vicent A. Estellés, Joaquim Molas, Jordi Sarrate, etc., etc., etc. I alguna nota a peu més, tot i que n’hi ha 131, que ens ajudaria a entendre, per exemple, qui era el “tal senyor Mas” (p. 116), que Pere Quart diu que els va oferir un àpat lucul·lià (propi de Luci Licini Lucul o Lucul·le, conegut com el gourmet de la Roma clàssica) o que “el secretari ‹‹perpetu›› de l’Institut [d’Estudis Catalans]” (p. 116) no és altre que el filòleg Ramon Aramon i Serra (Barcelona, 1907-2000), fet de ben segur desconegut per a molts lectors, sobretot joves.

Títol: Et devia una carta
Curador: Roger Canadell
Editorial: Eumo
Lloc i any d’edició: Vic, 2020
Nombre de pàg.: 236