No menteixis que et cauran les dents...

Situem-nos a l’any 1997. El president Aznar va aprovar una reforma laboral, que havia pactat amb CCOO i UGT, que afegia causes d’acomiadament i el feia més barat. Curiosament l’any 1995 aquests sindicats havien convocat una vaga general davant unes reformes menys agressives. El PSOE es va comprometre a revertir la situació i que les retallades fossin temporals, però l’any 2006 Rodríguez Zapatero les va consolidar a les seves reformes.

Durant la seva segona legislatura, 2008 - 20011, la CEOE volia imposar una reforma “para crear empleo y salir de la crisis”. Zapatero, l’any 2002, va retreure a Aznar que hagués fet una reforma laboral sense consens, que ell mai no ho faria sense acord i consens. Tot i això Zapatero va impulsar la reforma l’any 2010 que abaratia encara més l’acomiadament. Ho va fer sense acord amb els sindicats, i el PP no hi va votar en contra.

El setembre del mateix any es va convocar una vaga general contra la reforma perquè, entre altres coses, facilitava les retallades de sous, augmentava i abaratia l’acomiadament i legalitzava les ETT en sectors prohibits fins aquell moment.

Per acabar d’arrodonir-ho va aprovar una reforma dura del sistema de pensions públiques que augmentava l’edat legal de jubilació als 67 anys, enduria les condicions d’accés a la pensió i el càlcul per a dimensionar-les. Progressivament fins el 2027 jubilar-se es faria més complicat, es demanarien més anys cotitzats i treballar més anys. UGT i CCOO van pactar aquesta reforma, oblidant que fins aquell moment defensaven la jubilació als 60 anys, que s’havien oposat a la reforma de 1985, que era molt menys agressiva, i que CCOO havia convocat una vaga en contra. I tots dos sindicats havien criticat Felipe González per incomplir la promesa de passar l’edat de jubilació als 64 anys.

No va ser gaire sorprenent que l’any 2012 el PSOE s’ensorrés a les eleccions: la política de Zapatero de falses promeses i mentides va ser determinant.                                                                    

I va tornar el PP dient que no augmentaria l’IVA ni abaratirien l’acomiadament: van ser unes de les primeres mesures que van prendre... I la promesa de crear 3,5 milions de llocs de treball en quatre anys es va convertir en una reforma molt dura, tant que De Guindos la va qualificar de “extremadamente agresiva”, i Rajoy va reconèixer que “la reforma laboral me va a costar una huelga general”. Es va equivocar, en van ser dues: 29 de març i 14 de novembre de 2012.

El gran capital exigia la reforma, i el preàmbul de la llei ho reconeix: “Presiones de los mercados financieros […] hacen imprescindible abordar las deficiencias estructurales del mercado laboral español”. Dirigents del PSOE, UGT, CCOO, IU i, posteriorment, de Podemos, van defensar la necessidad de derogar aquesta reforma laboral, fins el punt, en el cas del PSOE, de fer costat a una convocatòria de vaga i presentar un recurs d’inconstitucionalitat contra la reforma. 

L’any 2014, quan Pedro Sánchez va ser elegit secretari general del PSOE va afirmar que “la primera medida que tomará el próximo Gobierno socialista será la de derogar la reforma laboral de Rajoy, para recuperar cuanto antes los derechos de los trabajadores”. L’any 2015 va fer la promesa electoral de derogar la reforma laboral totalment i per decret, i al debat amb Rajoy, Sánchez va dir a la TV “Nosotros lo que vamos a hacer es derogar su reforma laboral”, i així ho va reflectir al seu programa electoral.

No van guanyar..., i el febrer de 2018 la portaveu del PSOE de Serveis Socials assegurava que era indispensable derogar aquella reforma. El juny d’aquell any Sánchez era investit president mitjançant una moció de censura: era l’hora de fer-ho!!! Però pocs dies després del nomenament, la Ministra de Treball ja deia “La reforma laboral no se pude derogar alegremente”. Ni alegrement ni aviat, els consells de ministres ni en parlaven.

A finals de 2019, PSOE i Podemos van acordar formar govern redactant un document que a la pàgina 3 deia “Derogaremos la reforma laboral. Recuperaremos los derechos laborales arrebatados por la reforma laboral de 2012”. Van anar passant els mesos i la derogació no arribava, malgrat les bones paraules de Podemos, de Rafa Mayoral, principalment: “De la reforma laboral del PP no van a quedar ni los palos del sombrajo”. El maig de 2020 es produeix un acord parlamentari entre PSOE, UP i EH Bildu que, entre altres coses deia: “Las fuerzas políticas que suscriben este acuerdo se comprometen a derogar de manera íntegra la Reforma Laboral del año 2012 impulsada por el Partido Popular”. L’acord va durar tres hores, el PSOE se’n va desdir. Pablo Iglesias els ho va retreure “En el acuerdo de Unidas Podemos con el PSOE para la legislatura, para la investidura y para el Gobierno de coalición, no se habla de derogación parcial, se habla de derogación de la reforma laboral. Eso es un acuerdo de gobierno de coalición”.

El PSOE parlava de NO derogar, i Podemos ho criticava. Fins que ells també van oblidar la derogació. L’octubre de 2021 Yolanda Díaz assegurava, al congrés de CCOO, que “iba a derogar la reforma laboral a pesar de todas las resistencias”. Però dies més tard deia que no era possible fer-ho tècnicament, que l’abaratiment dels acomiadaments seguiria com deia la reforma Rajoy, que no es recuperaria la indemnització per acomiadament.

Finalment s’ha presentat un acord pactat entre CCOO, UGT i la patronal que no derogava completament la reforma laboral, tal com ens havien promès des del govern i, també havien exigit els sindicats majoritaris.

Certament governar és més complicat i complex que prometre, però si sempre la desviació és per defensar els “drets” del gran capital, un pot arribar a pensar que són ells el que manen, els que decideixen, i els governants els complauen agraïts. Portes giratòries se’n diu, oi?

No em menteixis que et cauran les dents. És per això que sindicats i partits majoritaris “mosseguen” tan poc a l’hora de defensar els drets socials? Segurament...

Iai@flautes Garraf i Unitat Pensionista Baix Penedès