-
Tribuna
-
Joan Rodríguez i Serra
- Cubelles
- 17-01-2022 07:52
Eix
Pels educadors i educadores posar límits no ha estat mai una tasca fàcil. La paraula “límit” té a veure amb la vora, amb el terme o final d’alguna cosa, té relació amb la frontera, sobretot cal saber observar i dir que: “fins aquí n’hi ha prou”
Dona suport al periodisme local col·laborant amb nosaltres i fes-te’n subscriptor per només 3€ al mes sense permanència.
Pels educadors i educadores posar límits no ha estat mai una tasca fàcil. La paraula “límit” té a veure amb la vora, amb el terme o final d’alguna cosa, té relació amb la frontera, sobretot cal saber observar i dir que: “fins aquí n’hi ha prou”.
Malauradament per molts adults la limitació de la conducta dels infants no sempre ens ve de gust i podem observar diàriament que existeix una manca de límits en els nostres infants i joves. Hem de saber que els límits educatius esdevenen normes i pautes que tot adult ha de transmetre a l’infant amb l’objectiu de garantir el seu creixement en benefici del seu desenvolupament personal.
Els límits són un element molt important des del moment de la naixença, ajuden a desenvolupar una autoestima positiva, una autonomia i sobretot a sentir-se segurs amb ells i elles mateixos.
Tots i totes necessitem sentir-nos estimats i compresos, quan rebem els límits ho percebem com una manera de demostrar que confien en nosaltres, en el nostre aprenentatge i en les capacitats per aprendre i poder millorar el nostre creixement.
Dir “NO”, no s’ha de percebre com un atac sinó com una forma de creure en els infants i donar-los una perspectiva diferent que ha d’esdevenir més positiva per a ell i per a ella. Un aspecte molt important pels infants és que han de tenir una imatge realista sobre el què poden i no poden fer.
SI no posem als nostres infants uns límits, segurament ens els demanaran, penseu que els necessiten per sentir-se segurs. Els límits són molt necessaris en totes les etapes de la vida, però especialment en la infància i en l’adolescència. És en aquestes etapes on s’han de formar i millorar per créixer i aprendre.
Cal destacar però, que la nostra societat promou una manca important de límits, és molt important la seva aplicació amb la voluntat d’aprendre a tolerar la frustració i aplicar-la en l’edat adulta. Conseqüències com l’alcohol o les drogues, en malalties com l’anorèxia i la bulímia i en les delicades relacions familiars observen un patró comú, la baixa tolerància a la frustració i la manca d’acompanyament.
Massa sovint, evitem posar límits provocant-nos un sentiment de culpabilitat per evitar afectar emocionalment als nostres infants i adolescents, intentem que no s’enfadin o entristeixin com a resposta a una frustració. Aquestes emocions no són dolentes i cal acompanyar-les de més intensitat en la seva atenció, disponibilitat i sobretot educació.
Aquesta esdevé massa sovint una tasca difícil si no podem convenir la nostra vida laboral amb la familiar. Haurem de trobar doncs, aquells instants que ens permetin fer-ho. De ben segur contribuirem activament en l’educació dels nostres infants.
Hem de deixar de banda creure que els nens i nenes són més feliços quan estan contents, quan ploren i s’enfaden davant un límit no els estem fent cap mal, ans al contrari. Hem de pensar com adults, que la nostra felicitat no està estretament lligada a l’alegria. La salut emocional dels nostres infants i adolescents passa irremeiablement per conèixer i gestionar totes les seves emocions, també la tristor, l’alegria, la por i la ràbia com a resposta a molts esdeveniments que es trobaran durant la seva vida.
Massa sovint el conjunt d’emocions acumulades i mal gestionades, apareixen com a conseqüència de necessitats no satisfetes com la gelosia, o senzillament per demanda de més atenció.
Quan pensem en un límit, hem d’aixecar els ulls i mirar més enllà del que passa en aquell instant i que les emocions manifestades no tenen perquè estar relacionades amb la situació concreta que nosaltres adults estem limitant.
L’infant no ha de decidir per sobre de l’adult, nosaltres hem de saber donar alternatives i, si cal, reconeixement. També hem d’evitar la confusió entre els límits i una educació autoritària, hem de saber ensenyar i, el més important, aprendre a diferenciar l’autoritat de l’autoritarisme, així com els límits dels càstigs. Un límit respon a una necessitat de vetllar pels infants i esdevenen una conseqüència directa dels actes.
No podem acceptar “el deixar fer”, la responsabilitat dels infants és nostra, no podem deixar que ells i elles prenguin la decisió d’on comença o acaba un conflicte, cal que com a educands diem la darrera paraula. Hem de recordar que les nostres decisions sempre són i seran en el seu benefici.
Curiosament és en el món dels adults on també son necessàries les regles i les normes, quan la bronca constant no soluciona tots els problemes, al contrari enrareix l’ambient i el clima familiar i no serveix per canviar el comportament.
Hem de fer un esforç per afrontar els canvis amb serenor, si reaccionem amb calma, relaxació i comprensió davant dels conflictes, ens ajudarà a definir els límits i sobretot a únicament dir NO quan sigui imprescindible i necessari.
Així doncs, davant dels infants i adolescents hem de formular missatges clars, curts i entenedors. Cal evitar les amenaces, sobretot si no les hem d’acomplir, els infants han d’aprendre les nostres reaccions abans que puguin succeir. No podem perdre el control, reaccionar amb pressa o per cansament si l’infant no compleix les normes i els límits establerts.
Com a resposta no hem de castigar, la nostra resposta ha de ser directament relacionada amb els fets, no poden ser desmesurades, que siguin possibles de complir i sobretot que no suposin mai entrar en contradiccions. No podem demanar allò que nosaltres no sabem fer.
Sovint els educadors i educadores observem que les dificultats per gestionar els límits venen derivades de la dificultat que tenim com a adults de posar límits en els diferents àmbits de la nostra pròpia vida a la feina, amb la parella o amb les amistats.
M’agradaria proposar-vos diferents fórmules per posar límits, tenint present que són totalment necessàries i que depenent de l’edat sempre són diferents.
En nens i nenes petits (0-4 anys) són imprescindibles, els han de donar una estructura bàsica de la seva personalitat, afiançarà el que està bé i malament a casa, sobretot els ha d’ajudar per establir unes pautes de comportament apreses d’una manera natural.
Els límits i els hàbits de comportament els han d’ajudar al llarg de la seva vida en societat. A nivell també personal ens plantejaran qüestions, cal que com a adults donem les explicacions necessàries que ajudin a entendre’ls.
Penseu que els límits han de respondre a les necessitats i el moment evolutiu de l’infant. Aquests sempre han de ser en resposta directa de l’acció del nen o nena i el més important han de respondre amb proporcionalitat. La nostra exposició sempre ha de ser clara, concreta i acotada en el temps.
Hem d’evitar les justificacions, massa sovint les respostes davant dels esdeveniments de la vida tenen una sola resposta i no cal maquillar-les amb floritures. La nostra resposta sempre ha de ser segura, tranquil·la i sobretot amb molt de respecte, mai podem infravalorar als infants i molt menys pretendre esdevenir iguals, evitant la confusió, cal practicar aquella frase que diu ”soc el teu pare o mare, no el teu o la teva col·lega”.
Us haig de recordar que quan hem posat el límit, és imprescindible estar atents per acompanyar i ajudar a gestionar les emocions que esdevindran com a conseqüència. No hem de jutjar, únicament estar al seu costat, amb la nostra presència i sobretot saber transmetre que sempre ens tenen al seu costat.
Penseu que els infants que creixen sense límits, o amb confusions presentaran greus dificultats en el futur, hem observat que apareixen molts problemes d’autoestima, d’autoregulació, de control emocional i de relació amb els altres.
Per contra, si plantegem uns límits extrems, podem provocar en els adults inseguretat, rigidesa, una baixa autoestima i sobretot poca capacitat en la presa de decisions.
Penseu que en el fet de posar límits estem tots implicats pares, mares, avis, àvies, mestres, professors, entrenadors, entrenadores, cuidadors, cuidadores, monitors, monitores... tots aquells adults, professionals o no que acompanyem als infants. Uns límits en definitiva, que aniran apareixent de manera natural quan creixin i esdevinguin adults.
Massa sovint observem que un adult que no aconsegueix establir uns límits amb fermesa d’una manera flexible, s’enfrontarà amb un infant i després un adolescent insatisfet i el pitjor serà que les seves demandes augmentaran. Pensem per exemple, si hem de limitar les hores davant de les pantalles, quantes hores han de de dormir, si hem de comprar tot el que demanen, ... etc.
“La psicologia evolutiva indica que els límits i les normes són necessaris quan es tracta d’educar els més petits. Els permet entendre el que és adequat en cada moment i aprendre a frustrar-se i orientar-se en el complex món social desenvolupant les seves habilitats socioemocionals alhora que adquireixen valors i respecte cap als altres”, Irene Solbes és doctora en psicologia evolutiva a la Universitat Complutense de Madrid.
Joan Rodríguez i Serra és educador social.
El periodisme de proximitat necessita del compromís dels seus lectors per defensar un periodisme més independent, lliure i plural.
Subscriu-te ara!