Foc a la bèstia!

Ens alegra compartir aquest fet com a Ribetans, com a persones que estimem la festa, com a col·lectiu partícip d’aquest fet comunitari i fins i tot una bona colla de nosaltres com a membres de la colla de portants.

Això ens dona l’oportunitat d’escriure sobre com han transcorregut aquests anys i d’aquesta manera ajudar a entendre i engrandir encara més la nostra festa. I els cinquanta anys del Drac, aquells que vam des del 1972 fins avui, donen per a fer-ho donades les virtuts de la bèstia, aquest bé immaterial de la nostra cultura popular i una icona important per la comunitat ribetana.

Virtuts que, no per escrites vint vegades deixen de ser-ho. El Drac de Tres Caps de Ribes té la virtut de néixer per una certa voluntat popular en uns anys on la foscor d’un règim amagava i reinterpretava pel seu interès tot el que era cultura popular. Néixer a partir dels esbossos fets per Lola Anglada, la narradora infantil i dibuixant catalana considerada una de les escriptores més rellevants de l’etapa de preguerra, esdevé sense cap mena de dubte una virtut del nostre Drac. I si a més el Drac comença a agafar cos al taller El Ingenio de Barcelona, el mític i llegendari taller de Josep Cardona un dels principals fabricants de gegants, nans, capgrossos i bestiari, les virtuts augmenten i com no s’enlairen vertiginosament fins a fer de la figura una peça rellevant dins l’imaginari festiu català.

Hi ha també un aspecte que corona aquestes virtuts del nostre Drac de Tres Caps, és el fet d’haver nascut a principis del setanta. A temps encara per ser considerat un Drac amb majúscules entre els pocs que hi havia abans de la proliferació arreu del país i moments claus on la decrepitud d’un règim amagava el despertar primaveral democràtic. Perquè si una cosa, lluny de criticar com s’ha fet i continua fent algú, cal agrair al Drac i a les diferents colles que l’han portat és la seva capacitat de saber viure el temps que li ha tocat ser. I viure vol dir prendre partit.

Aquesta capacitat de viure la festa compartida amb altres figures dels nostres balls, en el Drac s’hi manifesta de manera generosa i particular. I és a partir d’aquesta manera de ser que la perspectiva de cinquanta anys de ser-hi ens dona una visió si més no millor de la nostra festa. Cinquanta anys que no són iguals tots en el temps, sinó que marquen períodes molt diferents tant en la festa com en la comunitat.

I és en aquest saber diferenciar els temps de cada període el que ens dona l’oportunitat d’entendre les coses i ens permet anar construint la memòria històrica i col·lectiva de la nostra festa i la comunitat que la viu. De la mateixa manera que no són iguals els alcaldes franquistes que els democràtics i que convé diferenciar-los sempre que elaborem llistes, les festes tampoc. Com tampoc les maneres de viure-les i de projectar-les dins el comú. I la Festa, amb majúscula, precisament per estar lligada a la comunitat que la viu i la sent seva, no és impermeable als moments socials i polítics en què té lloc, tot i la capacitat que té de preservar-ne les arrels, valors i significacions. Voler amagar com i de quina manera els canvis socials i polítics de la comunitat afecten la festa és treure-li el gran valor comunitari que té. I cal dir-ho ben clar i alt que no són el mateix uns balls populars sota el jou d’un règim autoritari i cruel que en el marc d’unes voluntats democràtiques. I això és el que va tenir lloc al nostre poble als anys setanta i principis dels vuitanta, un canvi de paradigma amb noms i cognoms que lluny d’oblidar a ningú el que fa és potenciar i de quina manera la participació en els balls i la inclusió en la festa. I això té un resultat extraordinari en la cohesió social de la nostra comunitat. I sí, en aquest canvi de paradigma el resultat de les eleccions democràtiques de 1979 tenen un gran protagonisme i una forta incidència en l’organització i projecció de la nostra festa, amb noms i cognoms. No voler-ho reconèixer esdevé una miopia difícil d’entendre i alhora una falta de rigor històric inacceptable. Com inacceptable i lamentable és trobar anunciat en el programa de Festa Major d’aquest any un acte de Recuperació de la Boja de Ribes, quan aquesta recuperació es va fer l’any. 1996 de la mà de la Colla de Grallers de Ribes i Joan Cuscó. Una Colla per cert amb tot un historial important de creació i participació del qual com a Ribetans ens sentim molt orgullosos.

Cinquanta anys del Drac de tres Caps de Ribes donen per molt i apleguen moltes anècdotes. De fet, fins i tot poden ser l’excusa perfecta per fer-ne un poemari farcit de petites històries. El nou paradigma provoca canvis en l’organització de la festa i en el model de participació. La desaparició del «llevat de taula» que tan popular havia esdevingut pot sembla fins i tot una pèrdua. Caldrà acordar, però, que aquest constituïa tot una mostra de classisme impropi en el marc d’una festa que es pretenia participativa, oberta i inclusiva en el marc d’unes voluntats democràtiques. El canvi en els portants del Drac que passen de cobrar per fer-ho a ser-ho de manera voluntària en cap moment fa diferències en la dignitat dels portants sigui en una forma o altra. El que representa aquest canvi és una manera diferent d’entendre la participació en la festa. Deixar de fer-ho sota el «qui paga mana» per fer-ho en el marc d’un voluntarisme engrescador, participatiu i obert a tothom on es potencia el valor i el protagonisme de les persones portadores/balladores de la figura o ball. Per altre costat, els autèntics puntals en la preservació dels balls populars-

En aquest nou marc el Drac de Ribes, la seva colla inicien un seguit de sortides que portaran la bèstia a molts pobles del país i més enllà, al crit de: foc a la bèstia!. La participació juntament amb els dracs més representatius del país a les concentracions de Barcelona l’any 1979 i següents, d’on naixerà el primer correfoc, il·lustren aquest despertar de la festa lligat al despertar democràtic que viu el país. El Drac de Ribes fa sortides i participa en diferents poblacions aportant i ajudant a consolidar la festa popular. La seva presència a les festes de Sants a Barcelona, a Mataró, Arbúcies, Banyoles, Sant Climent de Llobregat, Reus, Vilanova, Sitges, Cubelles i altres són la mostra d’aquesta voluntat de contribuir i saber viure la festa. Com ho són les anades a Múrcia, a Etxarri al País Basc en suport de la ikastola o a la Vall d’Albaida al País Valencià propiciant intercanvis de mostres de cultura popular. O a Lisboa (Portugal) enfortint la presència i mostrant la potència del bestiari popular de Catalunya. O participant en projectes culturals amb els Comediants o a les primeres Tamborinades a Barcelona.

Una manera d’entendre la festa que també es deixarà veure és la voluntat de no participar més en convencions i actes aliens a la festa popular organitzats per entitats amb un clar interès comercial. I és d’agrair també la no participació en la festa de les Olimpíades de Barcelona per raons de compromís amb la seva gent en uns moments on sota l’operació Garzón contra l’independentisme català algunes persones de la colla del Drac poden ser objecte de ser detingudes i empresonades per la seva militància política.

L’article de l’Heribert Masana, autor de diversos treballs relacionats amb les festes populars i tradicionals catalanes, sobre el Drac de Tres Caps reflecteix molt bé aquesta manera de viure la festa: Durant tots aquests anys no has parat de viatjar amunt i avall, a dins i fora del país. La gent que et fa ballar forma una colla al teu voltant que existeix des de 1980. Ara ja saps el camí tel·lúric de l’ermita i l’amunt i avall del carrer del Pi. El teu cos és llibertat i la teva ànima l’anarquia, només entens la llum del teu foc i el so de les gralles que et fan ballar. Giravoltes, t’alces i envesteixes tot fent gresca perquè segueixes portant l’esperit de joc i transgressió de la festa autèntica. Saps molt bé que el teu únic somni és el carrer, la gent, i el bàtec col·lectiu, per això no entendràs mai de protocols ni altres normes que retinguessin els teus impulsos. No canviïs mai. Foc a la bèstia (fragment de l’article)

Segurament és des d’aquesta altra mirada que ens permet parlar de certes coses relacionades amb el Drac de Ribes, i tenir una millor imatge del que han estat aquests 50 anys del Drac de Ribes i la que ens permet, fora de la banalitat de les anècdotes mal contades, reconèixer el treball fet i les estones compartides per a totes aquelles persones que des del seu inici l’any 1972 fins avui com a portants o no, des de la colla o des del comú han sabut compartir l’alegria de tenir una bèstia com la que tenim, tota una icona per a la comunitat ribetana dins el crit col·lectiu de: foc a la bèstia.