Un sant trist és un trist sant

Ben bé sóc jo sol qui se'n recorda d'ell. Sobretot, en  una doble versió: la de que dóna nom als salesians -que me'ls estimo a mort- i la de que és el patró dels periodistes. És clar que molts col·legues es justifiquen tot al·legant que som en una societat laica… Un argument que no em val, gens ni mica. Ho sento! 

Seva és la sentència del títol. La trobo absolutament genial. Pot  semblar un joc de paraules, però abasta un nucli de forta fondària.  Com alhora ho és la de que “mai no hem de voler-nos corregir deixant-nos dir pels sentiments, sinó tan sols per la nostra caritat”. Ell podia dir-ho perquè la practicava amb escreix. 

Som davant d'un personatge de finals del segle XVI i inicis del XVII.  Prou conegut, sobretot, per la seva condició de bisbe de Ginebra. Un detall que remarco pel fet que son pare volia que es decantés per la carrera del dret. Va prevaldre, tanmateix, la seva forta convicció, prenent com a referents Sant Francesc d'Assís i Sant Felip Neri. En aquest sentit, és fàcil imaginar el seu tarannà alegre, pacient i bolcat  envers els pobres. Aquest darrer detall -al meu entendre- un punt que molts preveres i bisbes no tenen prou present a hores d'ara. Per a ells, esdevé més fàcil i gratificant primar la “jet society”. Viure allunyats de la realitat social, instal·lats dalt d'una mena de trona. 

Crec bàsic remarcar el seu lideratge contra les tesis calvinistes. Em  remeto a la zona de Chablais, vorejant la riba sud del llac de Ginebra, en una regió dominada pels Alps. Tot ho feia recolzat en una postura d'amor, sense etzibar-los una sola paraula de refutació a la seva doctrina. Els escrits de què es va servir foren els que configuren el seu primer llibre de "Controvèrsies" i van revelar el seu carisma d'escriptor. Justament per això assolí la condició de patró del ram. 

Dotat d'un esperit humil i planer, estava convençut que “no pot ésser altra cosa que vanitat tot allò que no ens serveix de cara a l´eternitat”. Prou sé que aquesta afirmació és com un glop que fa de mal sentir a tots aquells que es troben absorts per la buidor del nostre món. Els molesta que algun altre els retregui la manca de perspectiva i reptes en el seu pas per aquesta vall de llàgrimes. 

El mestratge d’un bon periodista passa, òbviament, per una base  sòlida de coneixements. Tanmateix, el nostre sant emfatitzava en el  punt de “no espantar-se per res i conrear la fidelitat i el bon estat d'ànim”. Pot semblar una afirmació feta com si no res. En un entorn 

on massa sovint primen interessos econòmics, encara hi ha gent que es deixa comprar o que es plega -per manca de criteri- davant de les “fake news”. No pot ésser que encara et trobis professionals que tan sols viuen de cara a ocupar primeres posicions en el “share”. 

No és el primer -ni tampoc no serà el darrer- que insisteixo en la  clau de practicar la més absoluta deontologia. Un valor inherent a  moltes altres branques de l'activitat professional. En l'àmbit concret  del periodisme i la informació, jo el considero cabdal i prioritari. 

S´aprèn a escriure, escrivint. Tothom qui pensi en fer-ho d'una altra  manera, s’autoenganya. Dins d’aquesta conjuntura, sempre procuro  no perdre de vista la “referència” de Sant Francesc de Sales. 

D’ací a una setmana justa, faré per dedicar un nou article a la figura  de Dom Bosco, el fundador dels salesians. Un i altre em tenen el cor  robat i em sento en la necessitat de proclamar-ho a tort i a dret. 

De moment, visca Sant Francesc de Sales!