Avui parlem d’ansietat social i la fòbia social

Quelcom com relacionar-nos amb altres persones sempre provoca un cert nivell de tensió o d’ansietat social, ens preocupa quedar bé, que tinguin una imatge positiva de nosaltres, que ens considerin unes persones importants, ens obliga a donar el millor de nosaltres.

Els psicòlegs i les professionals de la psicologia parlen de fòbia social quan algú manifesta una por intensa, persistent i excessiva en situacions socials. Aquestes persones davant de l’establiment de relacions poden presentar una sèrie de símptomes o reaccions incontrolades com posar-se vermells, tremolar, tenir nàusees o vòmits, que els faci soroll la panxa, sentir una necessitat imperiosa d’orinar o de defecar, etc. Aquestes persones tendeixen a l’aïllament i com a conseqüència de les seves pors, l’evitació dels esdeveniments socials

Les pors venen precedides d’una ansietat anticipatòria hores o fins i tot dies abans de l’ocurrència d’un esdeveniment social temut, aquest pot ser anar a l’escola, a treballar, anar al cinema o senzillament sortir del seu espai de confort. A voltes aquestes es manifesten en unes circumstàncies molt concretes i no en tota la resta.

La fòbia social presenta símptomes que es manifesten tant a nivell somàtic i autònom com el cognitiu i el conductual. La persona creu que pot ser analitzada pels altres, en situacions quotidianes com per exemple iniciar o mantenir converses, expressar opinions personals, etc i sobretot la por a parlar, escriure o menjar en públic. Solen patir símptomes físics d’ansietat com palpitacions, tremolors, vermellor, sufocació, suor, sentir un nus a la gola o marejos, sobretot tenen por a ofendre als altres i, en conseqüència, a ser rebutjats. Per aquests motius acostumen a evitar situacions o activitats en les que se sentin més insegures.

Alguns cops poden patir ansietat anticipatòria, en pensar en situacions futures. Cal que aquests símptomes durin 6 mesos com a mínim per a considerar-se una patologia. Aquesta ansietat interfereix de manera significativa en les seves rutines afectant la seva feina, les seves activitats acadèmiques o les seves relacions socials.

S’han analitzat uns factors de risc, una predisposició genètica, també s’inclouen determinats trets de personalitat com la inhibició conductual o la por a l’avaluació negativa, factors ambientals com l’educació o el modelat per part dels pares, o experiències adverses viscudes durant la infància o l’adolescència com el maltractament, bullying, i altres.

Les persones afectades per aquests trastorns socials poden patir atacs de pànic i més malestar provocat per la fòbia. Manifesten dificultats per pensar, confusió, dificultat per al record, mala concentració. Centren l’atenció en la seva persona, en els símptomes mateixos, en les emocions negatives, en els errors...

Massa sovint els afecta una por intensa, és l’evitació de les situacions temudes, especialment en la seva participació en elles, no volen ser el centre d’atenció o de la crítica i sobretot a manifestar públicament els símptomes. Per “ajudar-se” i per reduir el malestar solen consumir alcohol, evitar parlar, a voltes eviten fer silencis parlant molt i acceleradament o altres meditar i assajar tot el que volen expressar.

El fet de deixar-se barba els ajuda a fer menys visible la vermellor i per evitar visualitzar els tremolors solen tenir les mans dins les butxaques. Per no suar no prenen aliments calents i porten roba lleugera. Caminen a prop d’una paret per recolzar-se si estan marejats, prenen distància dels altres pels sorolls de la panxa. Per la tensió del moment, solen fer ganyotes, gestos d’inquietud, quequeig, silencis llargs, ...

L’edat mitjana d’inici de la fòbia social se situa al voltant dels 15 anys, en plena adolescència, on comencen les seves relacions socials i un “què diran” dels altres. Algunes vegades aquest trastorn acostuma a aparèixer d’una manera lenta davant de diverses situacions estressants o humiliants i en alguna ocasió es presenta de sobte a causa d’una experiència traumàtica. Aquesta fòbia acostuma a ser crònica però és possible la seva remissió en la vida adulta.

Consultant informes diagnòstics i terapèutics, podem separar la fòbia social d’altres trastorns, malgrat que una persona pot patir diversos trastorns en el mateix moment com la comorbiditat concurrent.

La comorbiditat sovint es refereix als trastorns que sovint coexisteixen entre si, com ara la depressió i els trastorns d'ansietat. També pot esdevenir al llarg de la seva vida i s’anomena comorbiditat longitudinal.

Un 70-80% dels fòbics socials pateixen altres trastorns, com els trastorns de personalitat, els d’ansietat, trastorns afectius i la dependència de l’alcohol, de la nicotina i d’altres drogues. Un dels riscos de la fòbia social és que pot obrir el pas a d’altres trastorns que s’hi associen.

Una ansietat social exagerada, les pors a trobar-se en grup, a fer gestions, a haver de fer activitats davant de la gent. En graus extrems pot arribar a produir-se una crisi d'ansietat quan la persona es troba davant d'aquestes situacions, és aleshores quan podem parlar que la persona pateix  fòbia social. Aquesta es diagnostica com un trastorn quan afecta de manera molt important a la vida quotidiana de la persona.

Hi ha relacionades també preocupacions que es solen plantejar com la temença de que la resta de persones els vegin com a ansiosos, dèbils, bojos o estúpids.

Les persones aprenen a conviure amb aquesta patologia i les reaccions als símptomes mantenen el problema, utilitzen les anomenades conductes de seguretat, evitant situacions compromeses per a ells i elles.

El problema és que a llarg termini la fòbia social pot conduir a l’aïllament i la solitud, concretament quan les persones no poden relacionar-se íntimament, quan limiten els seus contactes a un grup petit de gent en la qual confien. Això també pot contribuir i afectar la seva vida professional i la seva sociabilitat.

Els i les professionals han desenvolupat un tractament cognitivo-conductual bastant efectiu que consisteix en modificar les seves creences per poder afrontar les seves pors i de retruc les seves angoixes. Cal ajudar-los a canviar les conductes que els donen seguretat, no s’ha d’evitar un problema, cal donar eines per afrontar-lo.

El treball s’aplica en sessions de psicoteràpia, on es plantegen casuístiques pràctiques que poden ajudar a tractar la seguretat i les seves pròpies creences personals. Els materials  d’auto-ajuda i els llibres es van alternant amb un assessorament psicològic que esdevé un bon recurs per ells, elles i les seves famílies.

Segons la psiquiatria la medicació per a l’ansietat, els ansiolítics, milloren els símptomes, en algunes ocasions els problemes poden reaparèixer quan es retira el tractament farmacològic. La investigació ha demostrat que amb un tractament per a la fòbia social en persones que han desenvolupat depressió normalment es redueixen els problemes. També es pot acudir a la medicació antidepressiva, sempre sota la prescripció facultativa.

La fòbia social es pot superar si es tracta adequadament. Així doncs sabem que els tractaments tenen una base cognitivo-conductual (TCC) per al tractament de la fòbia social que són els que han mostrat major eficàcia en estudis científicament controlats. Farmacològicament s'utilitzen els anomenats beta-bloquejants, són medicaments que redueixen l'acció de l'adrenalina per eliminar els símptomes físics en situacions puntuals. El més utilitzat és el propranolol. Els inhibidors selectius de la recaptació de la serotonina (ISRS) són els de més eficàcia, sobretot la Paroxetina. Sempre que s’usin fàrmacs, és aconsellable combinar-los amb la TCC.

Un estudi publicat al Journal of the American Academy of Child and Adolescent Psychiatry (JAACAP), revela que un nou tractament basat exclusivament en l'actitud dels pares (SPACE), és tan eficaç com la teràpia cognitivo-conductual individual (TCC) per al tractament dels trastorns d'ansietat infantil i adolescent.

Fonts consultades BACBT (British Association of Cognitive Behavioral Therapy) i el Journal of the American Academy of Child and Adolescent Psychiatry (JAACAP).

“Hi ha persones que lluiten un dia i són bons. Hi ha d’altres que lluiten un any i són millors. Hi ha els que lluiten molts anys i són molt bons. Però hi ha els que lluiten tota la vida: aquests són els imprescindibles” (Bertolt Brecht)

«No coneixeré la por. La por mata la ment. La por és el petit mal que condueix a la destrucció total. Afrontaré la meva por. Permetré que passi sobre mi i a través de mi. I quan hagi passat, giraré el meus ull a l’interior per escrutar el camí. Allà per on la meva por hagi passat ja no quedarà res, només hi seré jo.» – Lletania Bene Gesserit contra la Por, extret de Dune de Frank Herbert.

Joan Rodríguez i Serra, és educador social.