Soletes d'hivern

A la nostra vila, la tradició marinera i pesquera va fer que a la mar i també, descansant a les nostres platges i al barri de la Marina, els llaguts a rem i de vela fossin una peça imprescindible i quotidiana del paisatge d'anys enrere, inicis del segle XX.

En l'actualitat en queda poc rastre d'aquestes embarcacions, a excepció de tres -de fibra de vidre- amarrades al moll del Port Nàutic que van ser recuperades de la memòria, a gràcies a la iniciativa i el treball col·laboratiu entre la Confraria de Pescadors i l'Ajuntament de Vilanova i la Geltrú farà ja més de vint anys.

Si per alguna cosa cal, però avui parlar-ne d'aquests tres llaguts vilanovins que evoquen a la nostra més antiga tradició marinera és perquè al darrere hi ha un grup de gent que han fet possible a la ciutat es pugui gaudir de la seva pràctica esportiva o simplement lúdica, d'agafar el rem i sortir a vogar a mar.

Fa poc temps he pogut incorporar-me a un dels grups que un parell de tardes a les setmanes la dediquen, tranquil·la i pausadament, a vogar: els Soletes d'Hivern.

Hi ha experiències a la vida que deixen empremta, que marquen positivament aprenentatges i que mostren la qualitat humana de la gent. I els Soletes d'Hivern són un d'aquests col·lectius, de dones i homes, que senzillament a través d'un xat de whatsapp i de la trobada per anar vogar creem moments de millora del sentit comunitari i de vida.

I un simple xat et serveix per donar alè al dia quan et desperta cada matí -ben d'hora i ben d'hora- l'Eduard, el pescador de terra endins, que surt a la mar a guanyar-se la vida i et regala una sortida de sol, des del seu mòbil amb les mans glaçades del fred de l'hivern i de les matineres hores.

Si, 'Soletes d'Hivern' l'etiqueta d'un xat, l'etiqueta d'un grup que sap fer de la senzillesa vida, cultivar el caliu de la trobada i sentir que tenim vincles comuns, la mar, la vida i Vilanova i la Geltrú.