Reforma laboral: guanyem drets

Després de molts mesos de negociació, després de molts anys de pressió, CCOO, UGT, CEOE i el govern de l’Estat, vam assistir a la convalidació a les Corts Generals del Reial decret 32/2021 de mesures urgents per a la reforma laboral. Les meves sensacions transiten per l’alegria i esperança que obre l’aprovació d’una eina molt potent i la sensació d’esperpent, plena de transfuguismes i tripijocs degradants que es van protagonitzar la tarda de les votacions al Congrés. Tanmateix d’indignació en constatar com s’han acabat imposant les visions més tacticistes, simplistes i estèrils quant a transformació de la realitat concreta de la gent. Aquells que donen lliçons des d’una suposada puresa d’esquerres haurien de preguntar-se si amb la seva actitud contribueixen a generar frustració social i profunditzen en el descrèdit de la política.

Per saber com hem arribat fins aquí, hem de saber quina era la situació en la que estàvem. La reforma laboral de l’any 2012, era una reforma imposada de forma unilateral pel govern del PP, no era una reforma acordada ni pactada amb ningú, era una runa de llei que produïa un desequilibri en les relacions laborals d’aquest país. Aquella reforma va produir un desequilibri de la negociació col·lectiva, va produir pèrdua dels drets laborals i com a conseqüència va produir una devaluació de les condicions de treball i un mercat de treball mes precari, convertint a Espanya en el país amb la taxa de temporalitat laboral mes gran d’Europa. La solució que es va donar en aquell moment a la crisi de l’any 2008, va ser devaluar els salaris i les condicions de treball dels treballadors i treballadores.

A l’any 2020, la solució, la recepta, la resposta davant d’una paralització absoluta de l’economia mundial, no podia ser la mateixa que es va donar a l’any 2012. La solució no és devaluar  i precaritzar a la classe treballadora.

Fruit de la concertació i el diàleg social, cal recordar que és font de dret reconeguda per la Constitució i per tant amb legitimació absoluta per arribar a acords que esdevinguin normes d’obligat compliment, sindicats, patronal i govern arribem a acords per reformar aquells aspectes de la normativa laboral que en aquests moments no serveixen per donar resposta als problemes que té el mercat de treball actual.

L'acord de la reforma laboral és un canvi de paradigma, un text sòlid, treballat durant molt de temps ambiciós, que esdevé una millora evident de drets laborals que no exhaureix algunes de les reivindicacions pendents del sindicalisme de classe. Aquesta reforma no es el final de res, és el començament d’un camí de recuperació de drets dels treballadors i treballadores.

Descansa sobre 4 grans pilars: Regula la temporalitat, pressuposant la contractació com a indefinida per defecte, recupera la causalitat justificada i redueix modalitats de contracte, àmbits d’especial interès per a dones i joves. També situa un necessari equilibri a la negociació col·lectiva, fent prevaldre el conveni sectorial respecte al conveni d’empresa, recupera la ultraactivitat (manteniment de la vigència dels convenis fins a un nou acord) com a reequilibrador de forces i millora les condicions a la subcontractació. La creació del mecanisme RED de mesures negociades de flexibilitat interna apostant pel manteniment de l’ocupació i la viabilitat de les empreses respecte a l’onada d’acomiadaments massius que vam viure a les últimes grans crisi. Dignifica la contractació formativa per a joves en alternança i en pràctica professional, que ataca frontalment una de les grans xacres de la nostra societat com són els indecents nivells d’atur i la precarietat massiva del nostre jovent.

Davant d’un canvi normatiu d’aquest nivell, que és una gran oportunitat per canviar les tendències consolidades de devaluació de condicions de treball i de rebaixa generalitzada de salaris, és molt trist i descoratjador veure que el debat imposat és pur tacticisme electoral. Ens ha ofès profundament el menyspreu al diàleg social i de retruc al paper i representativitat dels agents socials i dels sindicats majoritaris en particular. Ens voten més persones a les eleccions sindicals que a les opcions que avui governen i tenim moltes més persones afiliades que el conjunt de partits polítics de Catalunya.

Sí, CCOO és el sindicat majoritari d’aquest país, i ho som amb orgull, perquè així ho ha volgut el conjunt de treballadors i treballadores que ho demostren amb la seva afiliació i en el resultat de les Eleccions Sindicals. Estaria bé que aquest detall no ho oblidés ningú. 

Després de tot el que ha succeït, hem de fer una reflexió seriosa, motivada per una evident pèrdua de confiança, sobre el recorregut futur i la composició de la concertació a casa nostra i revisar les complicitats amb algunes forces que consideràvem aliades en la causa de la conquesta de drets.

Gràcies a tots els que des de legítimes diferències tenen voluntat d’arribar a acords de mirada llarga. A les persones que lluiten i fan acció sindical dia a dia a les seves empreses per dignificar les condicions de treball i eradicar la precarietat a les nostres vides i, també un profund agraïment a totes les persones que van exercir el seu dret a vaga l’any 2010 i 2012, que no han parat de mobilitzar-se demostrant que efectivament, tot i que el patiment ha durat massa, ha pagat la pena. Demostra que les lluites que es perden són aquelles que no es lliuren.

Al territori hem celebrat dos assemblees de delegats i delegades de CCOO, a Vilafranca del Penedès i a Vilanova i la Geltrú, amb un gran èxit de participació, on prop de 200 representants sindicals  reflexionàvem sobre la necessitat i el treball que tindrem en implementar aquesta reforma perquè arribi a les empreses i arribi al conjunt de treballadors.

La millor manera d’aïllar el perill del totalitarisme ultra es continuar desplegant una potent agenda social. Incrementar el SMI, enfortir el sistema públic de pensions, polítiques actives d’ocupació, impulsar la indústria, aprovar l’estatut del becari, activar la formació. I també toca continuar empoderant el sindicalisme confederal i de classe perquè faci efectiu el poder recuperat a l’empresa, acordar transicions justes i posar el treball digne al centre de l’agenda política. Un nou laboralisme s’ha d’obrir espai, construint hegemonia per avançar amb les senyes d’identitat d’un realisme reformista davant el caos del mercat, política útil per sobre de les narratives catastrofistes i esperança davant l’amenaça. CCOO continuarem com sempre hem fet, organitzant a la classe treballadora i  defensant els seus interessos.

Albert Rodríguez Mihí

Coordinador de CCOO a l’Alt Penedès i el Garraf