Tergiversar la realitat lingüística

Segurament que cap lector d’aquest article en deurà dubtar, però malgrat tot no em puc estar d’escriure’l. És trist que faci tants i tants anys que se’ns vulgui fer creure que el castellà està perseguit a Catalunya, que els catalans som uns supremacistes... Quan la realitat  és que l’única llengua en perill i discriminada és la catalana, malgrat els anys que fa que, teòricament, estem en democràcia. Us heu preguntat mai per què no podem viure en català als Països Catalans? Us asseguro que fa anys que m’ho pregunto i que lluito perquè un dia pugui ser realitat, però cada dia em sento més desenganyat, i enganyat i tot. Remenant papers he trobat una carta meva al “Defensor del pueblo”, datada el 26-6-1998, en què, entre altres coses, li dic el següent: “Un cop més m’adreço a vostè (ja ho he hagut de fer alguna altra vegada , també per sentir-me discriminat lingüísticament), perquè em sap greu sentir o llegir als mitjans de comunicació que vostè i altres personalitats estan convençuts que el castellà és la llengua discriminada a Catalunya. Em sap molt greu perquè sóc dels que voldrien fer una vida normal en català i, la veritat, no puc.

“Aquesta setmana, sense anar més lluny, he volgut els catàlegs de viatges, per preparar l’estiu, en català: en alguna agència se me n’han rigut, en altres m’han dit que ho editen “para toda España”... (n’hi envio portades per si en té algun dubte). A la farmàcia he preguntat si amb la nova llei de política lingüística podríem tenir aviat els prospectes i fulls informatius dels medicament i altres productes en català: també se me n’han rigut (les hi adjunto per si en té algun dubte). D’una de les caixes amb què opero, n’he rebut un informe (que també li adjunto per si en dubta): quan hi he trucat per veure si me’l podien enviar en català, m’han dit que ja fan coses en català, que no ho poden fer tot en català, que... Una escola d’estiu d’anglès, per al fill gran, quatre quarts del mateix.

“Em dirà que tot això és empresa privada, que en el món privat cadascú fa el que vol (ja podria etiquetar només en català, si jo tingués una empresa privada?). Però és que també he rebut el prospecte que li adjunto de la “Dirección General de Tráfico” i li asseguro (l’hi adjunto per si en té algun dubte) que també és en castellà i només en castellà. Aquí sí que hi deu poder incidir, vostè, o tampoc?

“Si pot faci-ho, però m’agradaria que no es quedés només en l’anècdota del fullet: la filosofia de fons és una altra: jo, i milers i centenars de milers de catalans com jo, no podem fer una vida normal en català, al nostre país, ni tan sols una vida bilingüe, perquè ara com ara els únics bilingües de debò som els catalanoparlants.” 

D’això gairebé fa vint-i-cinc  anys, però us he de dir que aquests darrers, amb casos diferents, l’hauria poguda escriure si fa o no fa, amb nous exemples personals de com és d’impossible de viure en català als Països Catalans. Ve-te’n aquí alguns. Fa pocs anys em vaig haver d’operar de pròstata en una clínica de Barcelona i tota la paperassa que vaig haver de signar era en castellà i només en castellà. Quan la vaig demanar en català em van dir que no la hi tenien i que si no la signava no m’operaven. Fa pocs mesos vaig tornar a demanar a una companyia d’assegurances mèdiques que tot el que m’enviessin fos en català: picar ferro fred, ja que m’envien les cartes en paper només en castellà  (a les digitals hi ha l’opció “Tradueix el missatge”, però no vulgueu saber com surt la traducció automàtica!) i les enquestes en xarxa, també només en castellà, i aquestes sense l’opció de traduir-les ni tan sols automàticament. Fa tres o quatre dies vaig haver de parlar amb Vodafone i, grata sorpresa: el servei d’atenció al client ja té l’opció en català i són molt amables. Però l’alegria va durar ben poc, perquè quan em van dir que el que plantejava m’ho havien de solucionar el servei tècnic o el comercial, també em van deixar ben clar que hi hauria de parlar en castellà, ja que aquests serveis no ofereixen altra possibilitat. Els vaig preguntar si a Portugal passava el mateix i em van respondre amb un estossec ben significatiu, si més no per a mi. Paro, però ja veieu que això de poder fer una vida normal en català no és pas cosa de fa quaranta o vint anys, sinó que ara encara resulta impossible. I què hi fan les institucions catalanes? Ben poca cosa, per no dir res? Però això ho haurem de deixar per a un altre dia.

I la resposta del “Defensor del Pueblo”, deveu dir més d’un? Ve-te-la aquí, però deixeu-me deixar clar d’entrada que va ser del “Adjunto Segundo del Defensor del Pueblo”, no del “Defensor”, a qui jo m’havia adreçat; que tenia data del 9-7-1998 (déu-n’hi-do la rapidesa, però en part ja veureu per què); i que va ser en castellà i només en castellà (“Faltaría más”), tot i que jo m’hi havia adreçat en català. Per començar val a dir que no hi ha ni la més mínima referència a tots els casos “privats” que hi vaig comentar i, doncs, que només se centra en el fullet de la “Dirección General de Tráfico”, a qui han –tradueixo- “sol·licitat informació sobre la possibilitat d’editar el fullet en matèria de seguretat vial al qual vostè fa referència al seu escrit i qualsevol altre fullet informatiu dirigit amb caràcter general als ciutadans no només en llengua castellana sinó també en les diferents llengües cooficials de les Comunitats Autònomes que així ho tinguin establert estatuàriament”. La institució els respon que “una tal línia d’actuació seria coherent amb el règim de bilingüisme oficial reconegut a la Constitució i als Estatuts d’Autonomia i amb el mandat exprés de la pròpia Constitució que atorga un especial respecte i protecció a les diverses modalitats lingüístiques d’Espanya (art.3.3 CE).” Què més vols?, deu dir més d’un lector. Que no corri ningú, perquè immediatament venen un parell o tres de paràgrafs, el primer dels quals significativament comença amb un “Sin embargo”, que no només ho matisen, sinó que deixen clar que l’Administració de l’Estat no té cap obligació en aquest sentit i que el castellà és la llengua oficial de tot l’Estat i que els ciutadans tenim el deure de conèixer-la i el dret d’usar-la. Per això acaba, amb bones paraules tot sigui dit, dient més o menys que els organismes de l’Estat seguiran fent el que voldran, és a dir usant el castellà: “Des d’aquestes consideracions no sembla per tant que es pugui entendre com a irregular que un organisme radicat fora del territori d’aquesta Comunitat Autònoma publiqui un fullet informatiu en una llengua comprensible per a tothom (...)”.

Ja veieu que poca cosa hi podem fer, si no és tocar el dos i ser nosaltres mateixos. Tot i que, mentrestant, potser valdria la pena d’exigir a la Generalitat que fes complir les lleis de política lingüística que fa anys que s’han aprovat i que ningú no gosa fer complir, no se sap ben bé per què, tot i que potser és per la por que ens acusin de supremacistes, de perseguir el castellà..., cosa que ja sabem que fan sense cap mena d’escrúpol i sense cap vergonya a l’hora de protegir i defensar el castellà per damunt de tot. Ho repeteixo: l’única solució és marxar, com més aviat millor, perquè fa massa anys que ens demostren, un dia sí i un altre també, que en un estat plurinacional i pluricultural no hi creuen i, doncs, que a la seva Espanya no hi tenim cabuda si volem ser com som.

Pere Martí i Bertran