Embolics estudiantils a Berlín

Sense filtres és la seva darrera novel·la juvenil; però no és una novel·la juvenil més, per molt que hi trobem estudiants d’institut, primers amors, assetjament... I no ho és, gosaria dir, perquè la M. C. Roca cargola una mica el cargol, com si es posés reptes a ella mateixa, i converteix la novel·la en una experimentació formal ben interessant i en uns continguts suficientment originals per allunyar-se de les tòpiques novel·les d’institut. Formalment, tot i mantenir l’estructura clàssica (presentació, nus i desenllaç), aconsegueix de donar-hi un aire innovador: el narrador protagonista, l’Anton, un jove berlinès de 13 anys, explica la història en primera persona, adreçant-se als lectors i increpant-los i tot; hi juga amb aspectes formals diversos: piulades (tant a l’interior com a l’encapçalament dels capítols), recursos tipogràfics variats (esquemes, gràfics, dibuixos...), un parell de mots de vici característics de l’Anton al llarg de tota la novel·la i només junts en una ocasió: “I avui que tinc tota la casa per a mi, la voldria plena de tots plegats. Sí, quan dic «tots», són tots. / «Anton, el trist»” (p. 121); una estructura capitular ben original, ja que la presentació la formen un capítol zero i cinc capítols negatius, mentre que el nus, que abraça tota la segona part, té set capítols numerats en positiu, i el desenllaç es redueix a un breu epíleg.

Els continguts no són pas fàcils de resumir en poc espai, perquè, en paraules del narrador, són “uns fets embolicats dignes d’una novel·la de misteri (bé, potser no n’hi ha per a tant).” (p. 155) Uns fets que el mateix narrador de tant en tant ens va resumint i que podríem sintetitzar en un conjunt de canvis, tirant a desgràcies, que l’Anton ha d’entomar, com li anuncia una veïna una mica estrafolària i visionària, la Greta, quan fa els 13 anys, un número amb molta càrrega i connotacions, com li recorda el seu germà Oscar (p. 139-141): li surten grans, s’enamora d’una professora, el seu avi, que sempre li és un puntal, cau i ha d’anar a una residència, i, sobretot, es veu involucrat en una conxorxa de la qual acaba sent un dels engranatges principals, cosa que li porta nombrosos problemes, tot i que n’acaba traient algun profit.

Una novel·la que hauria qualificat de rodona si no fos per un parell de problemes que no es poden obviar: el registre lingüístic del protagonista no acaba de resultar versemblant i l’edició, sobretot des del punt de vista lingüístic també, podria haver estat molt més rigorosa. Que un narrador en primera persona, de 13 anys, faci servir un llenguatge col·loquial, amb molts pleonasmes, alguns castellanismes..., seria la cosa més encertada si no es contradigués amb la utilització de formes cultes o estàndards fàcilment prescindibles, com la combinació pronominal li ho, l’ús de la preposició per a, o el relatiu les quals...; o si els castellanismes tinguessin una lògica pel que fa a l’ús o no de la cursiva (només un exemple, tot i que n’hi ha nombrosos: per què cumple -p.15-, en cursiva i en canvi taco -p. 79-, sense?). Pel que fa a la correcció del text, hi ha massa errors: tipogràfics, de pronoms, de castellanismes innecessaris... Només un exemple, perquè no m’hi puc estendre: “Tots tenim ganes que torni a casa. Però ell [l’avi, que és a una residència] diu que li està trobant el gust que li facin tot” (p. 157). Llegiu-lo correctament i digueu-me si no és una relliscada, més que no pas una “col·loquialització” del llenguatge del narrador: “Tots tenim ganes que torni a casa. Però ell diu que hi està trobant el gust que l’hi facin tot”. Espero que en una segona edició, que de ben segur que es deurà fer, es pugui corregir i ja puguem parlar d’una novel·la rodona.

Títol: Sense filtres
Autora: Maria Carme Roca
Editorial: Santillana / Grup Promotor
Lloc i any d’edició: Barcelona, 2020
Nombre de pàg.: 165

Pere Martí i Bertran