Quan s’esborren les paraules

Amb aquest llibre Quan s’esborren les paraules tanca Rafael Nadal la trilogia ambientada en el seu món familiar, món que és evident que no està aïllat i per tant, en desglossar els records també va fent la visió de cada moment vital, dels entorns socials, econòmics i polítics i també de com van evolucionant les relacions interpersonals. A Quan érem feliços i a Quan en dèiem Xampany s’hi afegeix ara aquest llibre Quan s’esborren les paraules, potser el llibre de més sentiment, de manifestació d’estima cap a la Mare.

Rafel Nadal és un reconegut periodista que ha treballat en la majoria dels gran diaris del país. Va començar a la revista Presència i a la redacció del Punt de Girona i a partir d’aquí va començar una extensa carrera treballant al País o dirigint el Periódico de Catalunya, diari en el que va obtenir nombrosos guardons per la publicació i també va propiciar la seva versió en català que va ser una novetat important en el món de la premsa catalana. La sortida d’aquest diari va ser fruit del seu desacord amb la propietat i per negar-se a fer una segona reducció de la plantilla en moments difícils. Ha treballat també al País i actualment escriu articles a La Vanguardia i participa en diverses tertúlies d’actualitat a la ràdio i també a diverses televisions.

Ha publicat “Quan érem feliços” un recorregut per la primera infància i adolescència el despertar a la vida en mig d’una família nombrosa a la Girona dels anys cinquanta. Abans d’aquest llibre narratiu havia publicat a l’any 2011 “Els Mandarins”, que esdevé un magnífic llibre sobre la representació del poder i un retrat interessant d’alguns dels protagonistes de la política del nostre país. Amb posterioritat va publicar “Quan em dèiem Xampany” un llibre a cavall entre els records de la indústria familiar i també amb aspectes de ficció de cercar i recrear la història de la seva família.

El seus llibres han obtingut una acollida excel·lent i amb unes crítiques molts favorables que han situat a Rafel Nadal entre els escriptors més valorats del país.

En la seva novel·la “La Maledicció dels Palmisano” ens porta a un petit poble imaginari, Bellorotondo, de la regió de la Pulla, a la zona del taló de la “bota” del sud d’Itàlia. Hi ha un monument als morts en la Gran Guerra del 1914 al 1918, en l’estela funerària s'hi poden comptar, entre els noms dels morts, fins a vint-i-un Palmisano. A “La senyora Stendhal” ens narra la dura època de la postguerra ara publica “El Fill de l’italià”, “Mar d’Estiu” i ara tanca la trilogia familiar amb Quan s’esborren els paraules.

El llibre arranca en el moment en que l’autor és conscient de que la seva mare ja no parla. No és de sobte ja va anar observant com mica en mica el seu vocabulari es feia més escadusser fins arribar a un mutisme total. Nadal procura recuperar aquelles paraules aquells sentiments, aquelles vivències de la mare. El fill posa els mots a les  experiències que al llarg dels anys va tenir la plenitud existencial de la mare.

El sentiment de frustració d’haver viscut amb una dona, activa, culta, treballadora i embolicada sempre en mil coses, a una persona feble, encongida i que ja no parla.

El contrast és brutal i la única manera que hi ha és fer-la reviure a través dels records i verbalitzar-los per seguir donant vida a la mare.

L’autor va jugant amb imatges del seu record vinculades a la família o a la mateixa mare i a partir d’aquí s’expandeix amb reflexions sobre la pròpia vida, el pas del temps, records vius alguns de plaents i altres que li han generat dolor. La relació de la mare amb la vida dels fills, amb l’ordre familiar, amb el protagonisme amb el  que ha anat bastint una teranyina de relació entre els pares, germans i nets. Una família nombrosa -dotze germans- genera també un entramat de relacions i vivències compartides entre les generacions.

El llibre és d’una gran sensibilitat, l’autor treu emocions, sentiments, lamentant a voltes alguns episodis del passat però també viu amb plaer els sentiments d’amor i estimació que ha tingut i ha rebut de la mare.

El llibre s’estructura en dues parts i un epíleg. La primera part Les paraules perdudes, ens explica com veu el deteriorament físic i mental de la mare i això el porta a fer memòria de tants moments viscuts, moments que són també un viatge per la petita història de la infància i joventut però també d’usos i costums ja oblidats i així mateix una mena de crònica sociològica d’uns anys en una ciutat com Girona. La segona part Les paraules retrobades és on l’autor fa de pont entre la seva mare i els seus nets. Les vivències i experiències noves, el redescobriment de moltes coses amb la convivència amb els nets a qui procura transmetre valors i elements de referència que ja ho van ser per ell mateix. No està convençut però d’aconseguir-ho. Els fills que són avis són clarament un pont  entre les generacions que sempre s’ha produït.

Nadal procura recordar i trametre les paraules que li han servit i que desitja que també serveixin pels seus nets, hi juga, hi comparteix, les reflexions possibles, van al cinema, veuen postes de sol... Rememorar per projectar.

El llibre conte un epíleg en que retorna la mare i amb els darrers missatges que li ha enviat a través de cartes. Són com una mena d’acomiadament, com un repàs del que s’han dit quan ja es veu el final.

Llibre d’una gran humanitat, de tendresa i també d’una certa rebel·lia intel·lectual davant misteris insondables de la natura. Una lliçó de traspàs de valors entre generacions.

Tanca un trilogia magnífica sobre sentiments, valors i transmissió de referents.

Quan s’esborren les paraules
Rafael Nadal
Col·lecció Clàssica, 1338
Editorial Columna
Barcelona, novembre 2021