Carles Campuzano: “Després de la sentència ha de venir la política, o estarem atrapats en el conflicte durant molts anys”

Carles Campuzano porta tota la vida en la política. O la política el té tan atrapat, com per dir que"la política no es deixa mai". Malgrat això, recentment ha emprès una nova activitat professional al capdavant de la direcció de l'Associació Empresarial d'Economia Social i la Federació Catalana de Discapacitat Intel·lectual Dincat, després de més de 30 anys de política professional. La trajectòria d'aquest vilanoví comença en el grup d'estudiants de l'Institut Manuel de Cabanyes que va fundar la secció local de les Joventuts Nacionalistes de Catalunya, era l'any 1981, formació de la qual posteriorment en va ser secretari general i president. Va ser cinc anys regidor per CiU a l'Ajuntament de Vilanova i la Geltrú. El 1992 va ser escollit diputat al Parlament de Catalunya i el 1996 va fer el salt a Madrid com a diputat al Congrés dels Diputats, sent-ne el portaveu del grup parlamentari del PDeCAT, del 2017 fins al maig d'enguany.

D'aquesta trajectòria a Madrid, Campuzano se sent especialment orgullós de dues coses: haver participat en tot el procés de la supressió del servei militar obligatori i d'haver donat suport a la moció de censura que va fer fora el govern de Mariano Rajoy de la Moncloa. Dos moments ben diferents i molt allunyats en el temps, però amb un marcat accent històric. Tan transcendental com podia haver estat la moció que fa un any PDeCAT i PSOE van acordar per obrir un procés de diàleg sense imposicions ni impedients dins del marc legal vigent. Però la moció no es va arribar a votar. "L'objectiu era clar: el de cercar un mecanisme democràtic que permeti a la ciutadania de Catalunya determinar el seu futur polític. Hagués sigut la primera vegada que el ple del Congrés dels Diputats aprovés un mandat en aquest sentit", explica l'exdiputat que va estar al capdavant de les negociacions.

Campuzano manté que va ser un error no tirar endavant aquesta moció. Segons ell, unes declaracions de José Zaragoza, coordinador dels diputats del PSC al Congrés, posant límits al diàleg i excloent la independència com a element de discussió, va ser el detonant per la caiguda, "del coratge necessari per part d'ERC i el PDeCAT d'afrontar aquest procés de diàleg, que tot just començava, evidentment amb posicions molt oposades. És ser miop no aprofitar una oportunitat per avançar en la solució política que reclama el 80% de la ciutadania de Catalunya", afirma Campuzano, que afegeix que "el diàleg s'ha de construir. Aquest era un primer pas d'aquesta construcció".

Els grans partits sobiranistes tenien tensions internes de sectors que desconfiaven de l'oferta de diàleg del PSOE. Dies més tard, la direcció del PDeCAT retirava la moció. Carles Campuzano va fer evident el seu desacord amb el partit. Llavors, el fracàs dels partits del front de la moció de la censura al per formar govern, va derivar en una nova convocatòria d'Eleccions Generals. Els diputats i diputades del PDeCat, que com Carles Campuzano van defensar la moció del diàleg amb Madrid, van ser exclosos de les llistes electorals. Ell volia continuar, fins al punt de ser proposat per l'Assemblea Comarcal del Garraf del partit.

Ara ho viu com una "alliberació, agraït pel suport que he rebut durant aquests anys, content de la feina feta, i satisfet per mantenir una posició que crec coherent". Carles Campuzano creu que si Espanya vol estabilitat, necessita una solució per Catalunya, "perquè pesem massa dins del context espanyol. És impossible pretendre governar Espanya sense resoldre el tema català. Des del 2015 no hi ha estabilitat política a l'Estat, perquè hi havia la qüestió catalana. Estem condemnats a trobar una solució acordada, si no tots serem perjudicats".

Campuzano creu que" l'independentisme ha de superar el dol de l'1 d'octubre, del 155, les presons, l'exili i els processos judicials, o no tindrà capacitat per repensar el camí cap a la independència. Avui, una part significativa de l'independentisme està atrapada en el dolor i en la impotència del que va passar fa dos anys. S'ha de superar aquesta situació i pensar en el conjunt del país. L'aspiració ha de ser voler representar la gran majoria de la ciutadania de Catalunya, no només guanyar un referèndum. Per assolir això, potser cal fixar-se objectius graduals, que no impliquin renunciar a fites a llarg termini".

Per guanyar aquestes simpaties, l'exdiputat considera que no hi ha més camí que governar el país. "Com més forta sigui Catalunya, menys possibilitats té l'anticatalanisme de tenir èxit. Ja existia l'anticatalanisme el 1993 i vam ser capaços de salvar la immersió lingüística, crear TV3, i desplegar els Mossos d'Esquadra. Hem de tenir la intel·ligència per combatre l'anticalanisme, i fins ara l'hem tinguda per posar en crisi un model de concentració de poder a Madrid. Perquè el problema que no siguem independents no és de Madrid, és que no podem afirmar que la majoria de catalans volen la independència. En canvi, sí que tenim una majoria molt clara que volem més poder i més reconeixement".

Carles Campuzano creu que les resolucions judicials marcaran un nou temps en tot el procés. "Perquè la política retorni al seu lloc haurem d'esperar a la sentència. Estem pagant les conseqüències del fracàs del 27 d'octubre. Crec que és evident que no és seriós plantejar-se qualsevol acció unilateral. Al s. XXI res depèn de tu sol. L'experiència del Brexit, demostra que en el món en què vivim són tan interdependents i interconnectats que ningú pot aspirar a ser unilateral, sinó que s'ha de ser multilateral, perquè són decisions que impliquen a molta gent".

Quant a la reacció de la ciutadania a la sentència del Tribunal Suprem, Campuzano creu que "viurem una mobilització democràtica, amb expressió de ràbia i de sensació d'impotència. Però aquest és un país que en tothom sap que la violència només serveix per engendrar més violència. I després de la sentència irremeiablement ha de venir la política, si no catalans i espanyols podem quedar atrapats en aquest conflicte per molts anys. La solució d'aquest conflicte passa també perquè els presos estiguin a casa i els exiliats hagin tornat, això també forma part de la política. L'experiència ens diu que la solució demana temps, passant el dol que cal repensar l'estratègia", reitera Carles Campuzano.

Carles Campuzano fa totes aquestes reflexions perquè no es pot estar de tenir aquesta mirada política en l'actualitat del país, "per una temporada no estic centrat en la política professional. El futur dirà". Fa un mes va ser nomenat director de l'Associació Empresarial d'Economia Social Dincat, un ens del tercer sector social que agrupa les 281 entitats que a Catalunya atenen col·lectius de persones amb discapacitat intel·lectual. Per la seva trajectòria parlamentària i política coneix aquest camp per haver dedicat diferents moments de la seva trajectòria a les polítiques socials, de treball, pensions i cooperació internacional. Al capdavant d'aquesta entitat, Carles Campuzano es planteja contribuir al repte de la transformació del model d'integració laboral, d'educació especial, de prestació de serveis assistencials, "en el sentit de promoure una major vida independent i autònoma que les persones amb discapacitat intel·lectual i que estiguin més integrades en el conjunt de la societat".