De Palma, Whedon, Franco i Brisseau, protagonistes del 20è Seven Chances del Sitges 2013

La secció Seven Chances del Festival de Sitges celebra vint anys amb un cartell de luxe, que inclou títols de realitzadors de primer nivell junt amb altres de culte i la recuperació de mítiques peces restaurades. Seven Chances és l’espai de la crítica –la programació s’elabora en col·laboració amb l'Associació Catalana de Crítics i Escriptors Cinematogràfics (ACCEC)– i aquest any presenta set títols imprescindibles: Passion, de Brian De Palma; La fille de nulle part, de Jean-Claude Brisseau; Leviathan, de Lucien Castaing-Taylor i Véréna Paravel; Interior. Leather Bar, de James Franco i Travis Matthews; Much Ado About Nothing, de Joss Whedon; Vulgaria, de Pang Ho-cheung, i l'edició restaurada d'El desert dels tàrtars (Il deserto dei tartari, 1976) de Valerio Zurlini.

Passion, l'últim thriller eròtic firmat pel mestre Brian De Palma, serà una de les estrelles de Seven Chances 2013. El film, que romania incomprensiblement inèdit a les pantalles del nostre país, un any després d'estrenar-se a la Mostra de Venècia 2012 és un remake lliure de Crime d'amour (2010) d'Alain Corneau. De Palma ens arrossega un cop més per un laberint de desigs i obsessions a través de la relació perillosa que entaulen dues dones, Rachel McAdams i Noomi Rapace, en una lluita pel poder que es trasllada de la feina al dormitori.

Un altre dels plats forts de la secció vindrà de la mà de James Franco que, no conforme amb ser un dels actors més famosos de Hollywood, ha iniciat una fulgurant carrera com a director i ja suma més d’una desena de llargmetratges. Aquest 2013, a més, ha aconseguit estrenar una pel·lícula diferent a cadascun dels tres festivals amb més ressò internacional: Berlín, Cannes i Venècia. A Sitges exhibirem Interior. Leather bar, després del seu pas per Sundance i la Berlinale. Juntament amb el seu codirector Travis Matthews, Franco s’endinsa en un joc metacinematogràfic a partir del metratge censurat d’A la cacera (Cruising, 1980), de William Friedkin. Els dos cineastes documenten el rodatge d’una recreació d’aquestes escenes de sexe gai explícit a l’interior d’un bar d’ambient per explorar els conflictes i prejudicis que genera, ahir i avui, la representació de l'homosexualitat al cinema.

Joss Whedon, el creador de Buffy Cazavampiros, Serenity (2005) i Los Vengadores (The Avengers, 2012), abandona temporalment els blockbusters i el fantàstic per dur a terme una adaptació contemporània i de baix pressupost de Molt soroll per no res, de William Shakespeare. El director va convocar els intèrprets amb qui treballa més sovint a casa seva per rodar allà mateix, en blanc i negre i en només dues setmanes Much Ado About Nothing. Whedon trasllada aquest clàssic de la comèdia de malentesos a la Califòrnia d'’avui dia i en fa evident el parentiu amb la screwball comedy. De passada, ens convida a establir connexions shakespearianes amb la resta de la seva obra.

El controvertit cineasta Jean-Claude Brisseau, conegut per obres com Choses secrètes (2002) o Les anges exterminateurs (2006), ens brinda amb La fille de nulle part el seu film més intimista. Guanyadora del Lleopard d’Or al Festival de Locarno 2012, la pel·lícula ens mostra al mateix Brisseau, qui encarna un professor jubilat que amb prou feines surt de casa i que veu la seva vida quotidiana pertorbada per l’aparició d’una noia vinguda d'enlloc. Amb una aproximació a l'erotisme més delicada que en els films anteriors, La fille de nulle part prefereix exaltar la vessant surreal de l’amor, aquella que el situa més enllà de la vida i la mort.

Des del Sensory Etnography Lab de Harvard, Lucien Castaing-Taylor i els seus col·legues estan revolucionant el món del documental contemporani amb títols com Leviathan, que podrem veure al Sitges 2013 i que també es va estrenar a  Locarno 2012. Castaing-Taylor i la codirectora Véréna Paravel invoquen el monstre marí de ressonàncies bíbliques per submergir-nos de ple en l'experiència sensorial de viure i treballar en un vaixell de pesca en alta mar. Amb un dispositiu de petites càmeres desplegades arreu de la nau que registren des del so més eixordador al panteix agonitzant dels peixos, Leviathan s'infiltra en el camp del terror sense deixar d'estar mai ancorada en allò real.

La comèdia també tindrà el seu espai a Seven Chances. Pang Ho-cheung ens porta una de les comèdies més esbojarrades del cinema hongkonès recent. A Vulgaria un productor en hores baixes decideix acceptar l'ajuda d'un gàngster per tirar endavant un remake d'un antic film porno… Pang ja havia mesclat amb èxit comicitat i pel·lícules eròtiques a títols anteriors com AV (2005). A Vulgaria aconsegueix anar encara més lluny amb una visió de la industria del cinema low cost de Hong Kong curulla d’un humor estripat que fa honor al títol i ens recorda que la comèdia és un camp d’allò més fèrtil per a la llibertat creativa.

Finalment, Sitges 2013 recupera també un dels clàssics moderns del cinema italià, El desert dels tàrtars de Valerio Zurlini. Feia anys que no es podia veure en pantalla gran aquesta adaptació de la novel·la homònima de Dino Buzzati, un dels títols indispensables de la literatura del segle XX. El film ha estat restaurat en imatge 4K a partir del negatiu original i amb la supervisió del seu director de fotografia, Luciano Tovoli, i arriba a Sitges després d’exhibir-se a la secció Cannes Classics del festival francès. L'última i més ambiciosa obra del director de La chica con la maleta (La ragazza con la valigia, 1961) i Crónica familiar (Cronaca familiare, 1962), El desert dels tàrtars compta amb la banda sonora d'Ennio Morricone i un repartiment de luxe que inclou el bo i millor dels actors europeus de l’època: Vittorio Gassman, Jean-Louis Trintignant, Giuliano Gemma, Philippe Noiret, Helmut Griem, Max von Sydow, Laurent Terzieff, Fernando Rey i Paco Rabal.