El fill predilecte de Vilanova que fou cap de l’espionatge franquista durant la Guerra Civil

Vilanova i la Geltrú retirà la concessió de la primera medalla d’or de la ciutat al colpista Francisco Franco l’any 2003, però molts altres il·lustres feixistes encara ostenten reconeixements que perduren oblidats avui en dia, un d’ells és el títol de fill il·lustre de Vilanova i la Geltrú atorgat a José Bertrán y Musitu creador del servei d’espionatge feixista SIFNE el 1936.

La carrera política.

José Bertrán y Musitu nasqué el 2 de febrer de 1875 a Montpeller (França), fill de l’aragonesa Elisa Musitu y García-Navarro i de Felipe Bertrán y de Amat; jurista, defensor del dret català, un dels fundadors de La Caixa de Pensions per a la Vellesa i l’Estalvi de Barcelona i que políticament donà sempre suport a la restauració borbònica, essent regidor de l’ajuntament de Barcelona pel partit Conservador.

Bertrán y Musitu estudià la carrera de dret doctorant-se a Madrid. Acèrrim monàrquic, formà part de la Unión Regionalista el 1899, però mostrà reticència pel gir cada cop més catalanista, que fins i tot catalanitzà el seu nom, per la qual cosa ingressà a la Lliga regionalista a la seva fundació al 1901, junt amb altres membre de la Unió.

Va representar al sector més conservador y menys nacionalista de la Lliga, posicionant-se contra els grups liberals i republicans que convisqueren als primer anys i defensà fermament la repressió governamental de la vaga general de Barcelona el febrer de 1902.

Fou diputat provincial de Barcelona pel districte de Vilanova i la Geltrú i Sant Feliu de Llobregat, del 1903 al 1905, any que arribà com a diputat al Congres pel districte de Vilanova, conservant l’acta fins a la Dictadura de Primo de Rivera.

Com a cap del sometent de Barcelona actuà com intermediari del Baró König i el governador militar Milans del Bosch. Hom deixà actuar aquesta força paramilitar i protofeixista (profeixista) salvaguardant els interessos de la patronal burgesa barcelonina, fomentant la lluita al carrers per detenir les temptatives revolucionaries i laborals dels sindicats anarquistes amb una brutalitat inusual.

Durant un curt període de temps de 1918 fou designat ministre de Gracia y Justícia, càrrec que mantingué fins a la seva dimissió el 1r d’abril del mateix any. Deixant la política en proclamar-se la República, per la seva adhesió a Alfons XIII.

Com a diputat per Vilanova defensà la construcció del port, del ferrocarril secundari a les comarques de l’interior i aconseguí el finançament de l’Estat per a la construcció del pantà del Foix, motiu pel qual se’l va reconèixer com a fill adoptiu de Vilanova.

Convuls ple municipal

El 6 d’octubre de 1909 es celebrà un ple municipal on el president informà que es va fer una reunió magna amb presència de totes les societats existents a la vila, a més de les industrials, acordant-se fer-li una solemne rebuda. Es va lloar la fervent dedicació del diputat Musitu per l’obtenció del beneplàcit de l’Estat per a la construcció del pantà i amb agraïment, se li faria un homenatge el dia 10 amb un àpat. Per decisió de la reunió magna es va votar a favor que l’ajuntament li atorgués el títol de fill predilecte, comunicant-ho a la corporació al primer ple municipal per tal de referendar l’acord. 

Els sis regidors del Centre Democràtic Federalista, un dels quals era Joan Macià Llusà s’hi va oposar, argumentant que la reunió no es podia fer per falta de regidors, i que abans s’haurien de suprimir altres despeses, perquè que els empleats encara no havien cobrat la mensualitat, i que ja que es treien fanals dels carrers, seria millor que primer es paguessin les obres; demanant que constés en acta i que hi votaria en contra. Fèlix C. Puig s’afegí a la negativa de donar aquest títol al diputat José Beltrán y Musitu, al·legant que només havia complert amb el seu deure com a diputat. Tanmateix, Joan Trillas Clotet, un dels sis regidors, s’hi oposà també i demanà que no constés en acta res del dit i va demanar una reunió extraordinària on foren presents tots els regidors per tal que la majoria de la corporació pogués decidir. El President s’hi va negar al·ludint que la junta magna, que s’havia celebrat, va acordar per majoria l’atorgament del títol a Musitu. Trillas insistí que seria del tot arbitrari aquest nomenament, ja que a la junta no hi havia una majoria del consistori i que en aquells moments sí que eren reunits per decidir sense haver de fer una reunió extraordinària.

Al·legant la urgència de l’assumpte pel president a causa de la presència del diputat Musitu el proper dia diumenge dia 10 i no es podia permetre la demora.

La sessió puja de to ràpidament, indicant Trillas, que es dirigiria a Musitu, que els seus amics el deixaven en ridícul per atorgar-li un nomenament en una sessió, on els seus amics tenien la majoria. El regidor Braquer va demanar al president que el regidor Trillas fos detingut tot el diumenge, fet que davant d’aquest arbitrarietat Trillas titllés  Braquer de “sinverguenza”. És disposà a la votació per si s’anomenava fill adoptiu de la vila a José Beltrán y Musitu, acte seguit els sis regidors sortirien de la sala de plens. Es va realitzar la votació, essent aprovada la proposta només pels regidors liberals assistents, vuit vots dels divuit que formaven el consistori.  

Posteriorment, Joan Trillas interposà un recurs a la Diputació de Barcelona contra l’ajuntament pel quadre que se li va regalar a Beltrán y Musitu en l’àpat de commemoració. Aquest quadre va ser obra del pintor vilanoví Joan Llaverias Labró el qual percebí 200 pessetes per realitzar l’obra.      

José Beltrán y Musitu fundador del SIFNE

Amb l’esclat de la guerra civil José Beltrán y Musitu fugí d’Espanya establint-se a Biarritz on fundà el Servicio de Servico de Información del Nordeste de España, un servei d’espionatge a favor del sollevats amb el suport del general Mola i de Francesc Cambó, creant dues oficines a Marsella. Convé destacar que el SIFNE treballava en estreta relació amb l'extrema dreta francesa Croix de Feu i Camelots du Roi i la italiana OVRA  Organización para la Vigilancia y la Represión del Antifascismo i els serveis d'intel·ligència nazi, la ABWEHR; d’aquests últims va rebre formació a Berlín en criptografia, radiotelegrafia, psicologia, psiquiatria i tècniques d'espionatge. Una de les seus a Marsella d’aquesta organització era ubicada al número 37 del carrer de Joseph Thierry, allí treballava de secretaria Adi Enberg. Carles Sentís la presentà a Josep Pla i Enberg esdevindria la seva companya sentimental; Josep Pla era conegut com l’espia número 10. El seus agents controlaven el port i l’aeroport de Marsella, subministrant informació de l’entrada i sortida dels vaixell així com de la seva carrega, també rebia informació des d’Espanya de refugiat fugits.

La central del SIFNE s’ubicava al xalet La Grande Frégate als afores de Biarritz, a 30 quilometres de la frontera espanyola; el xalet llogat per Mariano Iturralde comptava amb tres potents radiotransmissors i més d’un centenar d’agents. A Marsella tenien un iot que sortia cada vespre per comunicar-se amb Palma de Mallorca.

Al juliol de 1937 la gendarmeria, que feia temps que controlava aquesta organització, va procedir al seu desmantellament de La Grande Frégate i a la detenció de diversos membres d’aquesta: Bertrán y Musitu, el seu fill Bertrán Güell, que feia les funcions de secretari, l’administrador Mariano Iturralde i  Francisco Moreno Zulueta, Marques de los Andes i José M.ª Marcet y Vidal entre altres. Amb la clausura de La Grande Frégate y l’expulsió de Musitu a Espanya, les seus dels SIFNE van passar a l'Hotel Flots Bleus, la vila La Turquoise i l'Hotel Plaza de Biarritz.

Bertran y Musitu, va escriure l'any 40: “La tasca cartogràfica feta per part d'agents i confidents i pel personal especialitzat de l'Oficina Central va ser tan intensa, que, per a fer-se'n una idea del volum, només cal indicar que a la ciutat de Barcelona es van assenyalar 220 objectius”. Les informacions del SIFNE arribaven a Burgos i Salamanca i d'allà, es transmetien a Mallorca, seu de l'aviació nazi i italiana.

El seu fanatisme per la causa feixista era tan gran que, en saber que la seva finca familiar al barri del Putxet de Barcelona havia estat destinada com a seu del Ministeri de la Guerra, va fer arribar a Burgos un plànol detallat de la propietat perquè fos bombardejada.

Reconeixement del nou Regim

El seus serveis al regim colpista foren àmpliament recompensats: fou designat President de la Companyia General d’Asfalts i Portland Asland, subministradora dels materials per a la reconstrucció de les infraestructures malmeses per la guerra i dels nou pantans de Franco; i també President de la societat anònima Canal d’Urgell i de la Comercial Pirelli entre altres.

Per norma i per dignitat, més aviat, Vilanova i la Geltrú, que és coneguda com la vila natal del que sí que s’ho mereix, que no és altre que el fill il·lustre Francesc Macià i Llusà, President de la Generalitat. Vilanova no hauria de tenir com un altre fill il·lustre, aquella persona que amb el seu esforç va aportar destrucció i mort al poble català i espanyol.

Àngel Archilla Navarro